L'amor es cec, però no els espectadors (The Light Between Oceans)
"He creuat oceans de temps per trobar-te", murmurava Dràcula abans de treure a la llum els seus ullals en la pel·lícula de Coppola. Però molt al seu pesar es veia incapaç de marcar el bell coll de la seva estimada. Una cosa semblat li passava al Nosferatu de Murnau, que allà per 1922 no tenia problemes a deixar passar les hores si estava prop del seu amor. Però molt al seu pesar... el sol apareixia per l'horitzó disposat a acabar amb la seva vida.
L'amor ens cega a tots, siguem humans o vampirs. I si fem cas a aquella popular frase que diu que nomes l'home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, no hi ha dubte que Derek Cianfrance és humà. Moltes vegades va haver d'ensopegar i moltes vegades li van haver de trencar el cor, perquè porta tres pel·lícules narrant històries d'amor cada cop més tràgiques.
La primera va ser 'Blue Valentine', la seva millor pel·lícula, una història romàntica i crua que es recreava una vegada i una altra en els plors dels seus protagonistes. Cianfrance va aconseguir un retrat magnífic de l'inici i declivi d'una relació, una crònica trista i emocional que atacava directament al cor. Anys després va estrenar 'The place Beyond the Pines', que intentava expandir el seu relat a més personatges i històries barrejades. Malgrat les bones interpretacions i un guió correcte, la pel·lícula ensopegava en diverses ocasions impedint-se a si mateixa desplegar les ales.
Cinc anys després d'aquella obra, Derek Cianfrance torna amb 'The Light Between Oceans', adaptant la novel·la del mateix nom de M.L. Stedman. La pel·lícula explica la història de Tom Sherbourne, un home que després de sobreviure en la guerra decideix fer-se càrrec d'un far. Un treball solitari que decideix compartir amb Isabel, el seu jove amor amb la qual viu un bell romanç. La dona està desitjosa de formar una família, i després de dos avortaments la marea porta una oportunitat.
El matrimoni troba una petita barca amb un nadó i un cadàver i decideixen no informar a les autoritats i criar el bebè com si fos seu. Repeteixo: Apareix un bebè en una barca, i se'l queden!
Però el que pot semblar una situació enrevessada i increïble sobre el paper es converteix en una decisió perfectament creïble dins de l'arc dels personatges. Es deu a la lentitud que es mou el guió fins a arribar a aquest moment. Maneja a foc lent la solitud de Tom fins a poder transformar-la en l'inici d'una història d'amor que resulta tendra i real. I quan el matrimoni ja està ben construït, el guió comença a introduir els elements dramàtics. La pèrdua del primer nadó es veu embolicada al voltant d'una espectacular escena que més tard es veurà molt diferent al segon avortament, rodat de forma molt més continguda a força de plans detalls.
És llavors, al voltant del minut 45, quan la barca arriba a la riba i comprens a la perfecció la insistència per quedar-se el nadó, que sembla la redempció a tot el dolor viscut fins ara.
'La llum entre els oceans' inicia aquí la seva segona part. I quan una pel·lícula té dues parts i les dues són un drama, saps que no portes suficients mocadors. Perquè el guió tendeix a tenir pietat dels seus personatges durant períodes molt breus de temps, el necessari per respirar abans de tornar amb una càrrega dramàtica encara més dolorosa.
I les virtuts de la pel·lícula es converteixen en defectes. Si el melodrama de la primera part està ben portat, en la segona la trama es complica i la inserció de nous personatges (millor dit: nous patidors) obliga al director a passar d'un rostre depressiu a un altre sense temps a aprofundir en el dolor de cadascun o els seus motius, la qual cosa significaria també aprofundir en algun dels interessants temes que la pel·lícula només passa per damunt: La paternitat, la família i fins i tot la identitat.
Per voler centrar-se a explicar la història, Cianfrance s'allunya dels espectadors i es dedica a combinar els grans paisatges amb un estil de rodar molt més impersonal del que ens havia acostumat. Decideix carregar la pel·lícula a les espatlles dels seus tres actors protagonistes: Michael Fassbender, Alicia Vikander i Rachel Weisz, que aconsegueixen mantenir les seves poderoses interpretacions al llarg de la pel·lícula encara que al final estan prop d'enfonsar-se en l'oceà. Per falta de transformació, principalment, doncs des que comencen a sofrir ja no es detenen fins al punt que comença a resultar pesat veure'ls tan amargats.
Per sort, malgrat les ensopegades de la pel·lícula no arriba a caure mai. És difícil que mantingui a la majoria de l'audiència atrapada en els seus sentiments, però també és impossible no entrar-hi dins en certs moments i unir-se al sofriment. Ajuda la magnífica banda sonora d'Alexandre Desplat, que no es dedica a subratllar els sentiments sinó a acompanyar-los, i la fotografia d'Adam Arkapaw, que ens mostra una molt bella Nova Zelanda que va guanyant foscor conforme la pel·lícula avança.
En definitiva, 'La llum entre els oceans' és una tragèdia a mig gas, que arribarà molt profund per a aquells que aconsegueixin connectar i potser s'ofega per a aquells que no. No es tracta d'una mala pel·lícula, però el seu excessiu drama li perjudica quan no permet deixar veure res més.
Encara que potser es tracta d'això. I és que la tristesa, com l'amor, ens cega a tots.
Títol original: The Light Between Oceans
USA, 2016.
Direcció: Derek Cianfrance
Guió: Derek Cianfrance (Novela: M.L. Stedman)
Interpretació: Michael Fassbender, Alicia Vikander, Rachel Weisz, Bryan Brown, Anthony Hayes, Caren Pistorius, Leon Ford…
Durada: 130 minuts
Estrelles: **(2)
Ignasi Muñoz, crític de cinema del TOT Rubí
Veure Comentaris