Helena, rubinenca mare d'un nen prematur: "Tant l'embaràs com el part estan idealitzats"

L'Helena i el Maurici decideixen tenir un fill, com moltes altres parelles rubinenques. Per sort, la bona notícia no es fa esperar massa: seran pares. Felicitat, alegria, entusiasme, nervis... L'embaràs va genial i l'Helena es troba de meravella. Totes les emocions que senten en conèixer la notícia es veuen truncades durant una visita rutinària al ginecòleg. Sembla que l'Albert, el primer fill que esperen, té pressa per sortir, massa i tot. Sembla que serà prematur.

Què passa durant aquesta visita al ginecòleg?

Quan arribo a les 30 setmanes, en una visita rutinària, el meu company, el Maurici i jo li preguntem a la ginecòloga pel cordó umbilical, si estava bé. Com en aquella època ja em feia les ecografies abdominals, per aquesta demanda me'n va tornar a fer una de vaginal. La doctora es va quedar parada amb allò que va veure i ens va dir que alguna cosa no anava bé. El meu coll de l'úter havia pràcticament desaparegut i això passa quan estàs de part. Em va enviar directament a urgències i se'm van quedar ingressada per intentar aturar-ho. Automàticament li van madurar els pulmons al nen. Van decidir, l'endemà, posar-me una espècie de tap per aguantar el part. Això va ser un dilluns, em van tenir fins dimecres amb medicació per aturar el part perquè em van posar les corretges i van veure que tenia contraccions però jo no notava res. Jo em trobava bé, fins aquell dia que em van enviar a urgències em trobava molt bé. Em van donar l'alta i el mateix diumenge d'aquella setmana, de 31 setmanes, vaig començar a sagnar. Vam anar a urgències, on em van tenir en observació 48 hores i van veure que el coll de l'úter es contreia i això feia que sagnés. Em van haver de treure el tap. Quan em van fer una anàlisi i sortia que tenia una infecció, però no tenia cap símptoma. Em van fer una amniocentesi per veure com estava el líquid amniòtic i si la infecció venia d'aquí. Va sortir tot correcte. Aquell dimecres em van donar l'alta de nou i al cap de dos dies vaig començar amb contraccions. Al matí eren cada hora i poc. A les 8 de la tarda ja eren cada 5 minuts. Els ginecòlegs ja em van avisar que si em posava de part, ja no ho podrien aturar. Vam anar a urgències i ja em van posar l'epidural i de matinada va néixer l'Albert.

Quines complicacions va tenir un cop havia nascut?

És un nen que va pesar 2,100 kg i va néixer de 32 setmanes i 6 dies. No estava madur i se l'havien d'emportar. A mi no em va donar temps de veure'l. Li vaig poder fer un petó ràpid i se'l van endur a nounats. Quan ja m'havia passat l'efecte de l'epidural em van deixar que m'aixequés i l'anés a veure. La sensació que tenia quan el vaig veure era molt curiosa. Em preguntava si era el meu nen. Tot ple de tubs, de cables, no li veiem la cara. El que t'aconsellen a nounats és la pell amb pell, el mètode cangur. Al principi no es podia fer perquè encara estava respirant artificialment, però a la tarda jo insistia en el fet que me'l deixessin agafar. Li van treure tots els tubs i cables, me'l van posar a sobre i li van tornar a posar tots els aparells. Està demostrat que aquest contacte amb el progenitor els hi va molt bé als nens prematurs. Al final aconsegueixen respirar per ells mateixos sense apnees, que és el que feia l'Albert. Si bé és cert que en un principi no el vaig ni reconèixer, un cop el vaig tenir en braços, me'l vaig fer meu per sempre. La pregunta estrella de tots els pares és quant de temps s'hi han d'estar aquests nadons a l'hospital. Els pediatres et diuen que s'ha de valorar si el nen va evolucionant bé però no es pot dir data. Tot i que de pes estava bé, l'Albert no estava prou madur i també va tenir problemes d'estómac. Després, a més, tenia la bilirubina. Cada dos per tres quan arribava al matí me'l trobava "prenent el sol". Jo estava tot el dia i el Maurici a la nit. Tota l'estona que m'estava allà amb ell fent cangur, li parlava i li explicava les ganes que tenia tothom de conèixe'l...

Després ja vau sortir de l'Hospital?

No. Després, quan ja feia tres setmanes, que ja ens donaven l'alta perquè ja respirava per ell mateix, un dia estava molt estrany, vaig avisar al Maurici quan vaig marxar de l'hospital i a l'estona em va venir a buscar i em va dir que el monitor que estava connectat a l'Albert va començar a emetre sorolls perquè el nen no respirava. El van tornar a posar a una incubadora i amb cables per tot arreu. Vam estar fora mitja hora esperant que algú ens expliques què passava. Infermeres corrents, pediatres també. La mitja hora més llarga de la meva vida. Quan ja el van tenir estabilitzat ens van deixar entrar i ens van dir que havia agafat una bronquiolitis. Que sort que ho va agafar a l'hospital perquè si ho hagués agafat a casa potser no ho hauríem explicat. Vam passar a l'UCI i allà una setmana més.

Com us sentiu quan per fi arribeu a casa?

El dia que vam arribar a casa era molt feliç, després de tant de temps els tres per fi a casa. Va ser el moment que vam estar bé i feliços i vam decidir que la primera setmana volíem estar sols a casa. Que no vingués ningú. També des de nounats aconsellen que no anés ningú a visitar-lo perquè es tractava d'un nen molt vulnerable i qualsevol virus el podria afectar. No podíem sortir tampoc, la gent no el podia tocar. Et fiques una mica paranoic també quan et diuen tot això. També vam pensar que això no els hi podíem fer a la família perquè ells també havien patit la situació amb nosaltres. Així que vam decidir que la primera setmana estaríem sols i després, de manera progressiva, aniríem deixant venir a poc a poc familiars i amics a conèixer l'Albert però amb mascareta. Era l'única manera que el poguessin conèixer. Si haguéssim fet cas 100% a tot el que ens deien des de l'hospital, fins a la primavera no podia tenir contacte amb ningú el nen. Després ja va arribar la primavera i a poc a poc vas deixant l'obsessió i ja arriba un moment que tot canvia.

Què sents el dia que a l'ecografia et diuen que alguna cosa no va bé?

Quan em van dir això, la meva primera reacció va ser la negació. El meu fill no naixerà prematur, el meu nen aguantarà, a mi això no em passarà. Si el meu embaràs va bé, no em pot passar això. I el problema que hi ha és que tant l'embaràs com el part estan molt idealitzats. Jo no vaig anar a les classes de preparació al part perquè no em va donar temps, ningú et diu tindràs un fill prematur, o pot haver-hi l'opció de què tinguis un fill prematur. I menys quan no has tingut antecedents i tot va bé i funciona. És com que no estàs preparat. La meva idea era no vull sentir a parlar del tema. Quan vaig estar ingressada la primera vegada i algun pediatre o ginecòleg em comentava que podria néixer prematur, jo pensava que a mi no em podia passar. Els metges em deien que el que volien era que aguantés fins a les 36 – 37 setmanes i jo deia que sí que aguantaria. Jo només pensava que no volia que fos prematur perquè seria de finals d'any, dels petits de la classe i a sobre prematur. No m'ho volia creure i com que no m'ho havien explicat, la meva ment no estava oberta a aquesta opció. Jo ara tinc antecedents i pot ser que en un proper embaràs em torni a passar, hi ha un risc que torni a passar, però no té per què. El sentiment que tens és jo no estic preparada per això, jo estic preparada perquè el meu fill neixi a l'hora, perquè el meu fill me'l posin a sobre un cop neixi i el pugui agafar. Jo la sensació aquesta de no haver-lo pogut agafar en el moment que va néixer, a mi m'ha creat un trauma, encara que després l'agafés normal. I amb totes les mares de fills prematurs que parlo tenen el mateix trauma. Després també veia mares embarassades i m'entrava nostàlgia perquè pensava que jo no havia tingut temps de gaudir de l'embaràs, perquè just m'havien donat la baixa i començava a gaudir-lo i em vaig posar de part. 

El dia que em van donar l'alta vaig suplicar quedar-me allà amb l'Albert. No volia deixar-lo a l'hospital. També em va passar que quan venien les visites, em sabia molt de greu però jo volia estar amb el meu fill. Sí, estava per les visites, que els hi agraïa molt, però era temps que perdia d'estar amb l'Albert.

Ja quan em van donar l'alta me'n vaig anar a casa sense un bebè, que no el tenia ni a la panxa ni als braços, el vaig deixar en un hospital. Jo sabia que era on millor podia estar però la sensació que tens era de no entendre-ho.

Vas tenir relació amb les altres mares de nounats?

Sí, clar. Arriba un moment, com passes tantes hores allà que parles amb les mares, comentes els casos dels nens i nenes i cadascú comenta la seva experiència. I et trobes de tot. Prematurs de totes les mides. Vaig fer amistat amb una mare que el seu fill estava al costat de l'Albert i feia un mes que hi era quan vam arribar nosaltres i, per tant, quan ens van donar l'alta ja en feia dos mesos i mig. Al cap de dos dies de sortir nosaltres de l'hospital aquest nen va morir. Amb aquesta mare continuo tenint relació. També amb una altra que tenia bessons. Cadascú t'explica la seva experiència i cadascú és una història diferent. Però tots sentim el mateix.

Què diries a una família que estigui passant pel mateix?

Que molta força, molt ànim, que siguin positius, que encara que algun dia estiguis destrossat en un hospital és on millor poden estar els nens prematurs. Són nens i nenes que lluiten per la seva vida des del moment que neixen. Són nens forts. La vida els ha posat a prova abans d'hora. En el meu cas em va ajudar molt el suport del Maurici, ens vam unir més, i, per descomptat, de la família i amics. També hi ha l'Associació Petits Grans Herois, de pares i mares de fills prematurs, que eren un matrimoni amb tres fills i els tres prematurs. Es van decidir a fer aquesta entitat sense ànim de lucre i el que fan és passar per nounats i portar detalls a les famílies que estan allà i si algú necessitava suport doncs els hi donaven.