Rosa Vila, fundadora de Vila Electrollar: "Sempre hem posat entusiasme en tot allò que hem fet"

Electro Sampons va obrir l'any 1958 al carrer Alfons Sala 68, l'actual carrer Montserrat, i estava dedicada a vendre ràdios i tocadiscs. L'any 1965 la botiga es trasllada a l'actual avinguda Barcelona i al 74 ja passa a ubicar-se definitivament al passeig Francesc Macià 11, actualitzant el seu nom a Vila Electrollar. Al darrere d'aquest comerç, ja consolidat a la ciutat, sempre hi ha hagut la Rosa Vila, una dona treballadora, visionària i avançada a la seva època, la qual ha construït aquest negoci familiar sempre amb el suport dels seus fills i ara dels néts.

Estem d'aniversari, 60 anys que es diu ràpid però no ho és tant d'aconseguir, oi?

I tant que no. Ja han passat molts anys. Però el cas és poder-los anar contant i poder-los afegir.

Com és aquell dia en el qual decidiu obrir la botiga?

El meu marit treballava a una empresa i va plegar. Ara se sent a dir molt això però abans era més complicat. Ell ja arreglava ràdios i com vèiem que l'electrònica tenia molt de futur, molt espantats, vam decidir posar una botigueta al carrer que es deia Alfons Sala, de reparació de ràdio, també en veníem algun de nou, veníem discos i tocadiscos, i de seguida que va començar la televisió, en blanc i negre, vam començar amb tot això.

Era l'any 58, la vida ha canviat molt des d'aleshores...

Això, l'any 58. Ha canviat la vida i més l'electrònica. Ha estat un boom i continua i continuarà, esperem. L'any 65 ens vam posar a l'Avinguda del Caudillo, davant d'on era la benzinera, allà amb tota la il·lusió, la televisió ja estava més consolidada, no hi era a totes les cases com ara, però sí que se'n començava a veure més per les llars, també vam vendre altres coses expandint-nos en tot el que era coses de la llar i de la cuina. Allà vam estar-hi 15 anys més. L'any 74, vam venir a Francesc Macià 11. Aquí ja és on va venir el meu fill gran i tots dos ho vam acabar d'arrencar. Eren uns anys molt bons. A més, la televisió ja era en color, els vídeos, etc. Hem treballat molt però vaig tenir la sort que ha estat el que més m'ha agradat fer, el tracte amb la gent. Amb els anys no es tracta només com a clients sinó també com a amics, procurant que quedessin contents, que tornessin. També vam tenir l'avantatge que llavors va venir molta gent d'Andalusia, com ara vénen d'altres països, aleshores les migracions eren d'altres regions d'Espanya i això també va fer créixer la indústria i tot es va expandir molt. Vam ensopegar el moment.

Vau anar ampliant productes en funció de la demanda i dels canvis de la societat?

Això mateix. I un altre dels elements que ens va afavorir va ser la venda a terminis, després ja es va fer per mediació dels bancs però en un principi aquí al carrer Francesc Macià hi havia tres o quatre botigues que veníem amb targetes, nosaltres com a qüestions de la llar, de roba, també hi havia, de joguines, pràcticament de tot el que hi podia haver a una casa estava aquí en qüestió de 25 metres i això de vendre a terminis sempre hi havia un que s'endarreria, no passava res, però si hi havia algun morós, ja ens ho dèiem uns als altres i això ens servia molt i perquè la gent anés amb compte. Van ser unes coses que ens van anar molt bé. I la mateixa gent tenien il·lusió d'una ràdio i no la podien comprar llavors amb 10 pessetes a la setmana ja la tenien. D'aquesta manera la clientela es va anar consolidant i situant.

Durant aquests anys n'haureu passat de tots colors, no?

I tant, però tot ho hem fet amb il·lusió. Vaig tenir un suport molt gran amb els meus fills. I ara hi ha el meu nét i qui sap si el besnét continuarà, tant de bo! Ara ja fa 15 anys que estic retirada però al principi em va costar d'adaptar-me a no venir a la botiga. De mica en mica m'hi he anat acostumant i ara ja estic molt bé, però al principi la vaig trobar molt a faltar.

És un valor afegit que la botiga sigui d'origen familiar i de proximitat?

Sí, és clar que sí. Tant pel client com entre nosaltres. Si quan vam muntar la botiga no hi hagués hagut el meu fill gran, el Josep, darrere no l'hauria muntat, la veritat. Sobretot el que no hagués fet sense els meus fills hauria estat engrandir-la i posar una altra a Sant Cugat que va ser el meu fill Xavier qui la va arrencar. Una cosa va portar l'altra. Hem pogut no estar d'acord en alguns moments, com és normal, però sempre ens n'hem sortit. La convivència amb els treballadors també és diferent ara que abans. Era més fred i ara jo veig les persones que hi treballen i m'hi sento molt bé. Són com de la família, arriba un punt que te'ls estimes.

Avui dia que tantes botigues obren i tanquen constantment, quin és el secret de l'èxit per arribar als 60 anys?

Això no és només mèrit meu. Sempre hi hem posat molta il·lusió i entusiasme en tot allò que hem fet. Imagino que va per aquí el secret de l'èxit.