Yolanda Ferrer, supervivent de càncer de mama: "Les meves filles van ser la meva taula salvavides"

La Yolanda Ferrer va rebre el diagnòstic del seu càncer de mama el 4 de gener del 2012, l'endemà del seu 37è aniversari. Només veure la cara del doctor va saber que els resultats d'aquelles proves que anava a recollir tenien més importància de la que ella esperava. Va ser un any de lluita i de superació. Un any d'angoixa però també d'esperança. Un any que va canviar la seva vida per sempre. Després de vèncer la malaltia, la Yolanda col·labora activament amb Oncolliga, entitat amb la qual va poder comptar quan ho va necessitar. En el dia Mundial del Càncer de Mama coneixem la història d'una de les moltes campiones que existeixen.

Com és el dia que et diagnostiquen el càncer?

Aquell dia és complicat però encara no ets conscient. Va ser un dia normal, en el meu cas jo anava tan tranquil·la a l'hospital a recollir unes proves que en principi no havia de ser res de l'altre món. Quan vaig entrar a la consulta que jo anava amb les nenes ja li vaig veure la cara al metge quan em va veure entrar amb elles i vaig connectar que podia ser que allò que anava a recollir fos dolent. Jo ho descric molt com que de cop i volta se t'obre la terra i és com que el món se t'atura però no prens consciència. Jo crec que la consciència la vaig prendre als dos o tres dies que llavors sí que vaig poder adonar-me'n de la magnitud del diagnòstic.

Com va ser el moment de dir-ho a la família?

L'impacte d'aquest diagnòstic és importantíssim i tot el que has de gestionar. Li has de dir al teu marit, als teus germans però per sort les meves filles eren molt petites i s'ho van trobar, ho vam poder disfressar una mica. A la meva mare, però, no li vaig poder dir jo, va ser l'única persona que li vaig haver de demanar a la meva germana que li digués ella perquè em generava massa emoció. Era com si tornés a ser una nena petita però amb 37 anys. De cop i volta som adults que ens tornem a sentir petits, desprotegits. I per aquest motiu jo no em vaig veure capaç de dir-li a la meva mare. Tot això també comporta un desgast emocional afegit al qual tu ja tens perquè no deixa de ser una persona adulta que tampoc pots assumir una posició infantil i has d'estar amb una serenitat que potser en aquell moment no tens ganes de tenir-la però tampoc donaràs una notícia així totalment destrossada.  Els dies següents de conèixer la notícia jo tinc com una nebulosa, jo no vaig ser conscient del que passava fins que va passar una setmana i llavors és quan 'baixa una mica el suflé' i llavors realment t'expliquen què és el que passa, què t'han de fer, quin serà el tractament i quin és el pronòstic.

Quina va ser la reacció de la família?

Suposo que cadascú ho va gestionar dins de casa seva. Hi havia una aparent calma perquè en principi era un pronòstic bo. Ens esperava un any difícil però les possibilitats de recuperació eren molt altes. El cas és que jo vaig ser la primera de la meva família per tant era inesperat. De cop i volta ens preguntàvem per què jo, si no havia comprat números en aquesta loteria. La família, davant meu, van mostrar molta fortalesa i ho van normalitzar tot bastant aviat. Imagino que és perquè jo també ho vaig intentar normalitzar des d'un inici perquè ells també ho visquessin amb tranquil·litat. Després sóc conscient que com jo, quan arribaven a casa hi havia els espais necessaris per plorar. En el meu cas em vaig sentir molt reforçada i recolzada per la meva família.

Hi ha una cançó de Rozalén i Estopa que es titula 'Vivir' i que van fer l'any passat amb motiu del Dia Mundial del Cáncer de Mama que diu "Quizá tenía que pasar, no es justo pero solo así se aprende a valorar", és així?

Sí. Perquè moltes vegades no som conscients ni de què un dia ens morirem tots ni de què les coses poden canviar d'un dia per l'altre. Jo vivia pensant que tot era per sempre i que a mi no em podien passar aquestes coses. Tu mires la tele i veus inundacions, situacions de violència de gènere o de malalties. Jo les veia sempre amb distància. Però quan de cop i volta te n'adones que tu també hi ets dins, que et pot passar, aprens a valorar les coses d'una altra manera. I també aprens que no estarem aquí per sempre i que hi ha coses que és millor que les agafis, no deixar passar tantes oportunitats o deixar per demà coses que pots fer avui. En això sí que és veritat que aquestes situacions et posen les piles. El que passa és que al principi és molt així, els primers anys, després va passant i sense adonar-te tornes a queixar-te per coses sense importància, a preocupar-me per com m'han quedat les metxes, etc. Però com és una lliçó de vida, de vegades se t'oblida però connectes de nou ràpidament.

T'ajuda a relativitzar?

Sí. Valores les coses que són realment importants i sobretot, en el meu cas, el fet de tenir filles petites a mi em va ajudar moltíssim. Per mi va ser la meva taula salvavides perquè com jo no volia que elles s'impactessin era una mica com a la pel·lícula de 'La vida es bella', és aquest drama encobert però com tu vols que els teus fills ho visquin amb normalitat tu t'ho acabes normalitzant. A mida que ho vas fent així també t'ho creus.

La teva experiència personal ajuda a Oncolliga?

Sí, de fet jo a Oncolliga estic perquè en el seu moment vaig recórrer a l'entitat quan ho vaig necessitar. Com vaig estar escrivint un blog, vaig fer com un grup de blogueres en el seu moment. I ajuda molt tenir un referent que va una mica més avançat que tu. Una persona que ha passat el mateix però que té una distància suficientment llarga perquè tu et projectis en un futur. Saps que ara et toca viure això i que ho passaràs malament però tens al davant una persona que ja ha passat per allò. També hi ha referents, de vegades, que poden ser una mica nocius. A mi hi ha alguns que estan fets des de l'ego que no m'agraden. Per mi, una entitat que vol ajudar, perfecte, em mostro, parlo amb qui m'ho demani. Però de vegades hi ha algunes que volen mostrar-se com a supervivents de l'experiència del càncer i ja és massa. Referents no som ningú, cadascú fa el que pot amb les eines que té.

Com va sorgir la idea d'escriure un llibre?

A partir del Blog. Era un dels dies que ja va 'baixar el suflé', estava esperant per una visita del cirurgià que m'havia d'operar i de cop i volta vaig començar a escriure en un paper en brut. Era com una necessitat de treure. Amb molt poques habilitats informàtiques, quan vaig arribar a casa, vaig començar a escriure un Blog que es diu 'Bebiendo limonada' i va ser com un recorregut que vaig fer de tot el procés de malaltia. Quan va acabar l'any em vaig adonar que havia quedat un projecte molt rodó perquè havien quedat descrites moltes etapes que inevitablement són comunes en tots els processos de tractament i en els que havia pogut treure moltes emocions i havia descrit molts sentiments. Quan em vaig recuperar i tornar a la meva vida normal, ja no tenia tanta necessitat d'escriure. Finalment em vaig decidir a fer l'autoedició del llibre. Va ser una experiència molt gratificant i a sobre em van donar un premi a l'editorial.

Quines accions realitzeu des d'Oncolliga?

Nosaltres estem dins d'una entitat que fa més de 25 anys que realitza acompanyament oncològic. El grup té tota una sèrie de serveis que en el moment que una persona o uns familiars s'han d'enfrontar a un diagnòstic de càncer, aquestes persones poden trobar tots els serveis que puguin necessitar: des d'una atenció psicològica, a una treballadora social, també hi ha servei de nutrició, d'estètica per cuidar-te la pell o on trobar les perruques. A nivell de serveis, cobreixen totes aquelles àrees que tenen a veure, no solament amb la part mèdica perquè d'això ja s'ocupen els hospitals, sinó tot el que comporta. Nosaltres a Rubí portem dos anys i mig i la nostra tasca primer és fer difusió perquè tothom pugui conèixer que hi ha aquesta entitat que pot ajudar i de forma gratuïta, i després anar fent campanyes amb activitats per aquelles persones que passen per la malaltia i pels seus familiars. Per exemple, tallers de cuina saludable o xerrades sobre les emocions que es vinculen al diagnòstic.