Mor Albert Sans, creador de l'actual Ball de Gitanes de Rubí

Albert Sans, coreògraf i director artístic de l'Esbart Dansaire de Rubí, creador de l'actual Ball de Gitanes de Rubí (1970), ha mort aquest dimarts a l'edat de 94 anys. Sans va ser director artístic de l'Esbart Dansaire des de 1955 fins al 1990.

Al llarg de la seva trajectòria, Sans va crear més d'una seixantena de coreografies, i va treballar en diversos espectacles amb Maria Aurèlia Capmany, Enric Majó, Favià Puigserver, o Josep Muntanyés, entre d'altres. El 1992, la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi, i el 1993, el Ministeri de Cultura, la Medalla d'Or el mèrit en Belles Arts. Abans, l'Estat francès el va distingir com a Cavalier de l'Olivier el 1964 per la seva defensa del folklore. També ha rebut premis de l'Agrupament d'Esbarts Dansaires i de l'Agrupació de Sardanistes.

Entre les creacions de Sans destaquen el ball per a l'òpera Marina, que es va estrenar el 1968 al Gran Teatre del Liceu, el Llibre Vermell de Montserrat (1978) o Carnestoltes (1982). Pel que fa a les Gitanes, que es ballaven al Vallès des d'abans de la creació de l'Esbart, Sans les dota d'una "nova personalitat artística i una molt més gran difusió arreu, al costat d’un marcat arrelament a la ciutat que s’identifica amb aquesta dansa fins a fer-la representativa".

El seu arxiu personal, que el mateix Albert Sans va donar a la ciutat de Rubí, es conserva a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler, i inclou documents entre els anys 1949 i 2009: programes, cartells, partitures, fotografies, notes de premsa, cartes... que constaten la seva gran activitat artística.

La vetlla d'Albert Sans serà demà dimecres, 10 de juny, de 16.30h a 20.30h; i dijous 11 de juny de 9h a 15h. La cerimònia se celebrarà dijous 11 de juny a les 15.45h a l'Església de Sant Pere.

Carta d'Isidre Rubio: Adeu Albert, mestre, company, amic

Expresident de l'Esbart Dansaire de Rubí

Mestre ho has estat abastament i de molts de nosaltres, de molts col·lectius, de molts esbarts, fent-nos entendre la dansa, fent-nos vibrar, fent-la sentir ample, solemne, gran, la Marina, les Gitanes, Carnestoltes...

Company de moltes batalles, de molts projectes, de molts assajos, de moltes estrenes, i de moltes i moltes hores de xerrar de dansa, i de dansa tradicional, i de país, i d’esbart. A tants i tants llocs, i a peu dret, a la parada de la plaça o asseguts, a l’eixida de Cal Pantalió o darrerament, esmorzant a la Sant Jordi.

I amic, que jo me’n vaig sentir sempre, perquè ens barallàvem i ens escridassàvem, i t’ho fèiem gruar, i tu ens les feies grosses..., però sempre tornàvem l’endemà, per la dansa, per l’esbart, per l’amistat, per tu.

Ho havíem parlat molt amb en Joaquim Vilà: hi ha gent a la que el país no sabrà fer justícia i l’ Albert Sans n’és un dels més destacats. Amb tota una vida al servei de la dansa catalana, has sabut portar un esbart de poble fins al Liceu, has sabut donar a la dansa d’arrel folklòrica una espectacularitat i una força com poques vegades s’havia donat a conèixer, seguint la línia coreogràfica marcada per Manuel Cubeles i Salvador Melo, i propiciant una escola que s’ha fet sentir, amb tants deixebles teus que ens queden a l’actualitat.

Has treballat amb dedicació, amb simplicitat i amb cura tant a l’ Esbart de Rubí com a tants d’altres, amb els errors, els dubtes i els encerts que comporta la nostra dansa tradicional, però has fet el pas de la plaça a l’escenari, de la festa a l’ espectacle, de la celebració a la peça artística. En Joaquim deia “ ai d’aquelles danses que caiguin en mans de l’ Esbart de Rubí. No tornaran pas a ser com éren...”

Vas assolir la Creu de Sant Jordi, és cert. Però com país, vam apreciar tard i poc el teu mestratge, el teu saber destriar allò que era bo d’allò que no ho ha estat. Havíem d’ haver estat més amatents a les teves possibilitats, cosa que en l’àmbit de la dansa, ens passa massa sovint...

Però ara ja no hi ets. Ens hem quedat orfes dels teus aplaudiments discrets i de les teves crítiques ferotges. Ens hem quedat sense el pal de paller, la feina en la que tu vas rellevar els primers directors d’ Esbart -abans eren mestres de dansa- , fins a fer de la dansa folklòrica catalana tot un espectacle, des de la teva immensa curiositat, fent cua els diumenge, al carrer Sant Pau, per poder veure els espectacles del Liceu, assegut al Palau, aprenent del Verdaguer, robant hores de son a les nits, per tirar endavant l’esbart, conversant amb l’un i amb l’altre, visitant aquí i allà, rodejat d’un equip que et va fer costat en tot moment, és veritat, però capdavanter entusiasmat de la famosa utopia del “ballet català” en la que tants s’han esmerçat i en la que molts continuem creient perquè, sense haver ballat mai, sóm en el món de la dansa per haver col.laborat en el teu projecte.

Has marxat, Albert.

Has fet l’assaig de càntic d’ Espriu, que coneixies tant be des de “la mort caminada”,

“Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!”

Per això darrerament, t’agradava tant escoltar l’ària de`n Pavarotti: “All’alba vincerò”.

Ja fas camí cap a aquest nord feliç. Tu mateix vas donar la resposta al seu “noble dret de preguntar” amb la coreografia del Cant Espiritual d’en Maragall,

“Sia’m la mort una major naixença!”

Reposa en pau, Albert.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.