Gustavo Amaya (ballarí): “Visc de la meva passió i em sento molt afortunat”

Entrevistem a Gustavo Amaya, ballarí solista del Ballet de Barcelona que recentment s’ha emportat dues medalles al Prix D’Europe 2026, un concurs de dansa que se celebra a París i que ha reunit a centenars de participants d’arreu del món. 

Originari de Veneçuela, Amaya ja fa 4 anys que viu a Rubí, on diu sentir-se profundament arrelat i a gust. El seu somni és convertir-se en el ballarí principal del Ballet de Barcelona, companyia que té la seva seu a la ciutat.

Com neix la teva relació amb la dansa? 

El meu avi era ballarí i el meu germà i jo vam començar a ballar de petits, als sis o set anys, en una acadèmia integral a Veneçuela. Amb els anys tot va anar agafant forma i vaig anar buscant conservatoris professionals, on em vaig graduar als 16 anys.

Vaig obtenir el meu primer contracte de feina a Veneçuela, a la companyia Ballet de Teresa Carreño. I després, també en paral·lel, vaig estar estudiant a l'Academia de Ballet de la Escuela de Danza. Em vaig aconseguir graduar en plena pandèmia i, just llavors, va néixer la necessitat de començar a fer audicions, sortir, buscar opcions per créixer i desenvolupar-me.

Com arribes al Ballet de Barcelona i a Rubí?

Quan vaig decidir que la dansa era el meu futur vaig intentar anar a molts països. Vaig anar a Colòmbia, a Nova York, ja que em van oferir una beca però se'n va anar en orris amb la pandèmia, i després vaig estar a Mèxic, on em va anar molt bé i va ser on vaig obtenir la medalla de plata al Gran Premio de Danza de Luisa Díaz, a Ciutat de Mèxic, i vaig aconseguir un contracte de feina. Era la meva oportunitat, però em van denegar el visat de treball.

Era com si el destí no volgués que tot això passés. Tot el que feia per sortir de Veneçuela sortia malament. Després d'això vaig intentar venir a Europa i tot va ser superfàcil. Recordo que havia contactat amb el Ballet de Barcelona i em van convidar a fer una classe. Aquell mateix dia em van oferir ser aprenent de la companyia i tot va sortir rodó. Així vaig arribar a Rubí i des de llavors la ciutat m'ha atrapat. No me n'he anat.

Com va ser rebre les dues medalles al Prix D’Europe 2026? Amb quines sensacions et vas quedar?

Va ser molt dur, la veritat. Estava supercontent, però alhora no m'esperava la medalla de bronze en la variació de solista, perquè vaig tenir un petit problema: quan anava a ballar em van posar la música que no era. Llavors va ser una mica agredolç. Era com: «Ah, no sé què passarà. Crec que no guanyaré res». I després em va tocar competir en un altre horari i, quan vaig aconseguir competir, crec que no estava al cent per cent; estava una mica desenfocat. Així que quan van fer el lliurament de premis, va ser una sorpresa. No m'ho esperava. Va ser superbonic. Va ser fort, però va ser gratificant.

Una competició així comporta una preparació molt intensa. Com et vas preparar per a aquesta competició?

Va ser complicat perquè durant la temporada estàvem preparant l'estrena de “Carmen” del Ballet de Barcelona i jo era el ballarí principal i estava immers en aquesta producció. També faig classes en una escola a Sabadell i assajava a la pausa del dinar, o quan acabava de fer classes. Després, quan es va acabar la temporada, que va ser a finals de juny, llavors sí que vaig tenir una setmana sencera per preparar-me, només centrat en el concurs.

La dansa és molt exigent. Quina és la part més dura que el públic no acostuma a veure de les exhibicions de dansa?

Des de la meva experiència, crec que el públic sempre espera que nosaltres ho fem tot perfecte a la primera. Som humans. Estem vuit hores entrenant al dia durant cinc dies a la setmana, i això el públic no ho veu. 

"Estem vuit hores entrenant al dia durant cinc dies a la setmana, i això el públic no ho veu"

Per exemple, jo per al concurs a París vaig fer una variació d'un minut i després un passi de tres minuts i mig. Per a això vaig entrenar durant molt de temps, més de vuit hores al dia per poder fer aquests minuts a l'escenari.

Has hagut de renunciar a moltes coses per estar ara on ets? Què és el que tu consideres que ha estat més dur?

Sí, crec que el més dur d'això ha estat separar-me de la meva família. Traslladar-me a un altre lloc tan lluny sense tenir a prop els meus éssers estimats és el més difícil de gestionar. 

També hi ha el tema de la gent de la meva edat que surt més, que va de festa, que fa més plans… i jo, al final, per les mateixes exigències esportives, no puc. A mi m'ha costat molt això, perquè tinc amics que no són ballarins i de vegades no ho entenen. M'he perdut moltes trobades i dates especials, però també he guanyat moltes altres coses.

"M'he perdut moltes trobades i dates especials, però també he guanyat moltes altres coses"

Quina és la part més positiva, el que més et compensa dels sacrificis que fas per la dansa?

Realment el que més em compensa és sentir que, encara que és la meva feina, no estic treballant, que estic vivint la meva passió. Em sento molt afortunat de poder viure d'això, perquè poques persones es dediquen a una cosa que les apassioni.

"Poques persones es dediquen a una cosa que les apassioni"

Què has trobat a Rubí per considerar-lo casa teva? 

El que m'agrada de Rubí és que és molt multicultural, hi ha persones de tot arreu d'Espanya, i això em fa sentir a gust. No tots som iguals. També m'agrada que és un lloc on les tradicions són molt importants i en són molt fidels. Això em crida molt l'atenció, em genera molta curiositat.

"El que m'agrada de Rubí és que és molt multicultural i això em fa sentir a gust"

També m'agrada que és molt tranquil, estic molt a prop de la meva feina i tenim el teatre de La Sala molt a prop. Allà és on fem totes les estrenes, tothom ens ve a veure i se sent com una llar. 

La teva trajectòria s'ha format entre diversos països i diverses cultures. Creus que aquest recorregut també es nota en la teva manera de ballar?

Sí. Els cops que he sortit he anat a concursos i a audicions, però realment on noto que la diversitat de cultures influeix en la meva dansa és a través dels meus mestres, que són tots d'un país diferent. El meu director és de Florida, el Chase, i després tinc un mestre cubà, es diu Leandro. A Veneçuela també vaig tenir un mestre de Bulgària, una mestra polonesa… Això influeix molt en la dansa, que és un llenguatge universal.

Si poguessis parlar amb el Gustavo que comença a ballar, amb tot el coneixement i tota l'experiència que tens ara, què li diries?

El primer que faria seria fer-li una abraçada. Li diria que es relaxi una mica. Tot anirà bé. I li diria que continuï lluitant, que se'n sortirà, que estigui tranquil.

De petit era molt... bé, encara ho soc una mica, però era molt intens. Tenia molta ansietat i incertesa, sobretot per la situació del meu país, Veneçuela. Allà és molt difícil dedicar-se a l'art i, en general, a qualsevol carrera, però més a l'art perquè l'art és per a l'elit. Les sabatilles de ballet, el mallot, tot és molt costós. 

Després d'aquestes dues últimes medalles, quin és el pas següent?

El meu pas següent ara és convertir-me en ballarí principal de la companyia del Ballet de Barcelona, aquí a Rubí. Ara soc solista de la companyia i, encara que interpreto alguns rols principals en algunes produccions, el meu somni és ser ballarí principal aquí i continuar desenvolupant-me com a artista a la ciutat i mostrant el meu art en les diverses produccions de la companyia. És el meu somni. Sempre he volgut interpretar rols principals a Europa i, ara que en tinc l'oportunitat, continua sent el mateix objectiu de fa anys.

"El meu pas següent ara és convertir-me en ballarí principal de la companyia del Ballet de Barcelona"

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.