La ciutat que queda

Quan es presenta un projecte urbà, les imatges acostumen a ser impecables. Els arbres sempre són verds, les façanes estan netes, la gent passeja tranquil·lament i mai hi ha un contenidor fora de lloc. Tot sembla agradable, ordenat i coherent. Durant uns segons, fins i tot costa imaginar que les ciutats reals siguin gaire diferents. Després passen els anys. I és llavors quan apareix la ciutat de veritat.

Perquè les ciutats no són el que es projecta. Les ciutats són, sobretot, el que queda. I el que queda acostuma a ser força diferent del que apareixia als plànols, a les memòries o als renders —aquelles imatges hiperrealistes amb què els arquitectes mostrem el que hem imaginat i que la política moderna ha après a estimar amb un entusiasme considerable.

I el que queda acostuma a provenir de diverses menes d’actuacions o projectes. O, en alguns casos, directament de l’absència d’aquests. Vegem-los:

El projecte que sí que s’ha construït, però d’una manera diferent de la prevista. Entre ajustos de pressupost, modificacions sobre la marxa, simplificacions tècniques i decisions d’última hora, la realitat acaba prenent una certa autonomia. El resultat manté una semblança llunyana amb la idea inicial, però només això: una semblança. Tanmateix, prou dissimulada perquè gairebé ningú no ho apercebi.

El projecte que s’executa pràcticament tal com estava previst. Durant els primers mesos tot sembla funcionar. Les fotografies de la inauguració són impecables i l’espai encara conserva aquell aire de novetat que tant agrada. Però després arriba el temps. Arriben les reparacions improvisades, el mobiliari substituït per peces diferents, els paviments que envelleixen pitjor del que s’esperava o, simplement, un manteniment insuficient. La ciutat i la seva arquitectura van perdent lentament la coherència inicial, gairebé sense que ningú se n’adoni. Acaba passant a formar part d’una visió acrítica i habitual de la ciutat.

També existeix una altra categoria molt recurrent: les obres que apareixen sense que ningú tingui gaire clar quin projecte hi havia al darrere o, en alguns casos, si realment n’hi havia algun. Són intervencions petites, resolucions urgents o adaptacions successives que es van acumulant amb els anys. Uns bancs que desapareixen, una barana afegida més tard, un pegat d’asfalt convertit en definitiu, un aparcament en un espai verd. La ciutat es va fent a trossos, sovint amb més improvisació que criteri. I el més sorprenent és la rapidesa amb què acabem considerant normal allò que inicialment semblava provisional.

Hi ha encara l’altra família de projectes: els que només han existit com a promesa. Aquí el món polític ha desenvolupat una habilitat notable. El projecte es presenta, s’ensenyen imatges espectaculars i durant unes setmanes sembla que el futur ja sigui a tocar. Després passen els mesos, canvien les prioritats i el projecte desapareix dels pressupostos amb una discreció digna del millor prestidigitador. El render queda penjat en algun lloc web, la pancarta es desmunta i l’espai es manté exactament igual que abans. De vegades, fins i tot, el render acaba tenint una vida més llarga que el mateix projecte.

També hi ha espais que no van ser especialment brillants en origen però que han estat capaços d’envellir dignament. Carrers normals, places senzilles, llocs sense cap ambició espectacular que continuen funcionant perquè algú els ha cuidat amb una certa persistència. Potser aquí hi ha una de les lliçons urbanes menys lluïdes: moltes vegades la qualitat d’una ciutat depèn menys del gest inicial i més de la constància posterior. Hi és aquesta cultura a la nostra ciutat?

I encara hi ha una altra situació, també habitual: els espais que van canviant lentament sense que ningú tingui gaire clar cap a on evolucionen. Cada intervenció sembla raonable per separat, però el conjunt va perdent coherència. Un model de paperera diferent, una vorera reparada amb un altre material, un arbre que desapareix i no es reemplaça, una tanca provisional que es queda durant anys. Cap decisió és prou important per generar debat, però la suma acaba construint una determinada manera de ser de la ciutat.

La personalitat d’una ciutat no acostuma a aparèixer als grans discursos. Es construeix també a través d’aquestes petites decisions que es mantenen —o es deixen perdre— amb el temps.

A Rubí hi ha exemples de tots els tipus d’intervencions. Seria un bon exercici per a estudiants d’urbanisme —i potser també per a més d’un responsable polític— analitzar-les i fer-ne un catàleg. Probablement el resultat seria bastant previsible. Però les ciutats, fins que no es miren amb atenció, tenen una gran capacitat per dissimular els seus propis defectes.

Potser per això l’urbanisme més important no és sempre el que es promet o el que s’inaugura, sinó el que queda al cap d’anys. Fer una ciutat digna no requereix gaire espectacularitat, però sí molta continuïtat. Més atenció al futur i menys obsessió per la fotografia del dia de la inauguració.

Quan es parla de ciutat, potser convindria mirar una mica menys les imatges impecables dels projectes i una mica més allò que quedarà deu, vint o trenta anys després. És llavors quan la ciutat acaba explicant-se de veritat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.