No lo sé Rick, parece patriarcado

Vaig ser una nena bona, callada, atenta, polida. Mai vaig fer res perquè m'agradés o estigués d'acord, com una espècie de desafecció apresa: “calladeta estàs més maca”. No vaig dir res, vaig morir en silenci, sense piular. Hauria preferit estar menys maca, però viva… Vaig deixar de treballar quan em vaig casar, era bona estudiant, però això d'estar tot el dia fora de casa un escàndol! Vaig passar de mirar còmics a triar el vestit de núvia, va ser l'única cosa que vaig triar, vaig fer el que s'esperava de mi, encara que la major part del temps no tenia ni idea de què havia de fer. Ni tan sols sé si m'agrada el cafè, mai vaig fer una sobretaula, és sabut que em corresponia el muntar i recollir la taula què menys! Vaig plorar molt quan vaig saber que estava embarassada, però després em vaig alegrar, igual van ser les hormones, no ho sé. No voldria semblar desagraïda, mai em va faltar el plat de menjar. El part, és un dia que vaig intentar esborrar de la meva ment. El dia més feliç de la teva vida! Em deien… Només recordo que estava morta de por i amb molt de dolor, si hagués sabut el que m'esperava, m'hagués quedat a casa. Després de molts anys, vaig llegir per aquí, que se'n diu violència obstètrica, un delicte sense llei. Normal, només la sofreixen les dones. Vaig perdre el control del meu cos, no sentia les cames, no recordo quantes persones em van fer tacte vaginal durant les més de 17 hores que vaig ser allí. Em van pressionar el ventre apujant-se’m damunt, no vaig escoltar ni una paraula amable. Parlaven de mi com si jo no fos allí, volia sortir corrent, tan sols vaig poder plorar. Van parlar amb el meu marit i van decidir fer-me fòrceps.

Els dissabtes sempre li he fet la compra als meus sogres, els diumenges vaig a la residència a cuidar a mi iaia. M'administro malament l'agenda, em diu sempre el meu marit, mai tinc temps i això que no faig res! Vull dir, que no treballo fora de casa. Últimament m'he trobat més cansada de l'habitual, em costa dormir, però el metge em va dir que segur eren les hormones que començaven a “tontejar”. I, encara que he pres totes les pastilles que em va receptar, no estic fina. Però el que sap és ell, per a això va estudiar! no? Surto del Súper transposada, em costa respirar, sento un dolor en el pit m'ofego! Tanco els ulls, sento que caic i sento sortir de la meva boca un gemec infantil: mama!

^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^^

No totes les morts fan soroll, hi ha morts silencioses. Morts evitables, producte de la violència instaurada en el quotidià, en el que s'accepta sense qüestionar, és violència estructural, això amiga, és també violència de gènere. Desigualtat en un sistema sanitari androcentrista.

Te doy un dato?

A Espanya (i en el món occidental) la primera causa de mort en dones són les malalties cardiovasculars. Com, si en cardiologia hi ha hagut tants avanços, no es poden evitar la mort de tantes dones? Sí, els factors socials incideixen en el com i de quines malaltes, precarietat laboral, som les que treballem en pitjors condicions i pitjor remunerades. La càrrega mental del sostenir la vida dels altres. Però també influeix el que ens mediquin 3 vegades més a dones que homes, que es diagnostiqui més tard a dones que homes, que les patologies relacionades amb el gènere femení s'investiguin menys i que les dones estiguem infrarepresentades en les recerques mèdiques, sí amiga, això, també és violència estructural.

D'aquí el títol d'aquest article, el primer pas és dubtar, qüestionar i denunciar. Existeix un servei telefònic d'informació, d'assessorament jurídic i d'atenció psicosocial immediata per personal especialitzat a totes les formes de violència contra les dones, a través del número telefònic de marcació abreujada 016; per WhatsApp en el número 600 000 016; i per correu electrònic al servei 016 en línia: 016-online@igualdad.gob.es.

Aquí, a Rubí, pots acudir a Marea Blanca Rubí, un espai on t'acompanyaran en el procés de fer una denúncia o reclamació al sistema sanitari. Presencialment els dijous d'11 a 12 hores a la Sala Neus Català (c/Ulloa, 9) o per correu electrònic; rubisanitat@gmail.com.

Si tens dubtes sobre el procés de l'embaràs, part i postpart, l'entitat Estimessis Doules ofereix aquest acompanyament; amaresdoules@gmail.com.

Perquè el silenci no pot ser una opció, et convidem divendres que ve 21 de novembre a les 18.30 hores en el local de la Sala Neus Català (c/Ulloa, 9) a visibilitzar aquestes violències invisibles en el sistema sanitari. Perquè tenim Dret a gaudir del ser dona i no morir en l'intent!

Perquè ens volem vives!

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.