Quan plou sobre la cultura, qui aixopluga les entitats?

Les darreres setmanes, la pluja ha estat protagonista involuntària de la vida cultural de Rubí. Esdeveniments preparats durant mesos s’han hagut d’ajornar, traslladar o reorganitzar a causa dels temporals. Les 12 Hores de Rock de Rubí Rock, la Fira de Sant Galderic, el Festival de Microteatre o algunes celebracions del Centre Aragonès són exemples recents d’una situació que ha posat de manifest una realitat que sovint passa desapercebuda: la fragilitat econòmica i organitzativa de moltes de les entitats que fan possible bona part de la cultura de la nostra ciutat.

Perquè darrere d’un concert, una fira, un festival de fotografia o una representació teatral hi ha molt més que una programació. Hi ha mesos de reunions, persones que hi dediquen hores del seu temps lliure, contractes amb artistes, empreses de so i il·luminació, proveïdors, permisos, assegurances i una infinitat de petits detalls que el públic no veu, però sense els quals res no seria possible.

Sí, les entitats potser som culpables de voler tirar endavant projectes cada vegada més ambiciosos. Ajustem els pressupostos al màxim, confiem que tot sortirà bé i esperem que els ingressos previstos es facin realitat. I tot això, sovint, amb recursos molt limitats i un marge d’error pràcticament inexistent. Podem assumir la responsabilitat d’un error de càlcul o d’una previsió massa optimista. Però podem assumir també les conseqüències econòmiques d’un temporal o d’un cap de setmana de pluges que ens obligui a suspendre mesos de feina?

La cultura que fa créixer una ciutat

Sempre he pensat que una ciutat no es construeix només amb carrers, edificis i equipaments. Una ciutat creix de debò quan els seus ciutadans hi troben espais on participar, compartir inquietuds, desenvolupar les seves capacitats i sentir-se part d’un projecte col·lectiu. Una ciutat al gust dels ciutadans.

Les entitats culturals tenen aquesta virtut. Són espais on persones de procedències, edats i sensibilitats diferents es troben al voltant d’una passió compartida. S’hi aprèn música, teatre, fotografia, dansa o cultura popular, però també s’hi aprèn a escoltar, a debatre, a organitzar-se, a prendre decisions i a assumir responsabilitats.

Una entitat és, en molts sentits, una petita escola de democràcia. Les coses es parlen, es discuteixen i es decideixen col·lectivament. De vegades hi ha discrepàncies, naturalment, però també hi ha la satisfacció de veure com una idea compartida acaba convertint-se en una realitat.

És aquí on les persones aporten sovint el millor d’elles mateixes. No perquè tinguin cap obligació de fer-ho, sinó perquè els agrada, perquè s’hi senten útils i perquè troben en aquella activitat una manera de contribuir a la vida de la ciutat.

Rubí té la sort de disposar d’un teixit associatiu divers i inquiet. Entitats com Rubí Rock, La Nuu, Sant Galderic, Addictes al Microteatre, Infest, les agrupacions de cultura popular i tantes altres iniciatives, entre les quals la Societat de Blues de Rubí, aporten personalitat a la nostra oferta cultural.

I moltes més. Algunes preserven tradicions que formen part de la nostra identitat. D’altres exploren nous llenguatges artístics, arrisquen amb propostes diferents i obren les portes a públics que potser no trobarien el seu espai en una programació més convencional.

Totes són necessàries.

L’Ajuntament, evidentment, ha de programar activitats culturals de primer nivell, atreure grans artistes i garantir una oferta de qualitat. Però aquesta programació institucional no hauria de competir amb la cultura que neix de les entitats, sinó complementar-la i reforçar-la.

Una ciutat culturalment rica no és només aquella que pot contractar grans espectacles. És aquella on els ciutadans també tenen la capacitat de crear-los, impulsar-los i fer-los seus.

El risc invisible d’organitzar cultura

Com a president de la Societat de Blues de Rubí, aquesta qüestió em toca especialment de prop.

Quan organitzem un concert o un festival, sempre hi ha una preocupació que ens acompanya: què passarà si alguna cosa falla?

Hem hagut d’afrontar situacions de tota mena. La pandèmia ens va obligar a adaptar-nos a una realitat que ningú no havia previst. També hem après a conviure amb dificultats econòmiques, problemes logístics, canvis de programació i tota mena d’imprevistos.

Però hi ha un escenari que sempre m’ha fet especial respecte: haver de suspendre un esdeveniment important quan bona part de les despeses ja estan compromeses.

Imaginem una entitat que porta mesos preparant un festival. Ha contractat diverses bandes, una empresa de so, equips tècnics i altres serveis. Ha fet difusió, ha mobilitzat voluntaris i ha compromès una part important del seu pressupost anual.

Arriba el dia i una alerta meteorològica obliga a suspendre l’activitat.

La decisió és clara: la seguretat de les persones ha de passar sempre per davant de qualsevol altra consideració. Però tampoc es pot lluitar amb una pluja que fa del teu projecte, sigui un esdeveniment poc atractiu…

Però què passa l’endemà?

Els contractes continuen existint. Alguns serveis ja s’han prestat, altres poden generar despeses de cancel·lació i no sempre és possible trobar una nova data compatible amb tots els participants. Si hi havia ingressos previstos per entrades, barres o altres activitats, potser ja no arribaran. També cal justificar les subvencions i demostrar que les teves activitats s’han portat a terme.

Allò que per a una gran organització pot representar un contratemps pressupostari, per a una petita entitat pot significar perdre els estalvis de diversos anys o posar en risc la continuïtat de les seves activitats.

És aquí on apareix una desigualtat que hauríem d’afrontar com a ciutat.

Qui assumeix el risc de la cultura?

Quan l’Ajuntament organitza directament un gran esdeveniment, disposa d’una estructura tècnica, jurídica i pressupostària per gestionar els imprevistos. Això no vol dir que una suspensió no tingui conseqüències econòmiques, però la capacitat per absorbir-les és molt diferent. Ha passat en alguna ocasió, i el consistori a demostrat la seva capacitat per reconduir el problema.

Una entitat cultural, en canvi, pot acabar assumint riscos comparables amb recursos infinitament més modestos.

I això planteja una pregunta incòmoda: volem que les entitats continuïn organitzant esdeveniments ambiciosos o preferim que, per prudència, acabin limitant-se a activitats petites, amb menys risc però també amb menys capacitat d’enriquir la ciutat?

Perquè aquesta pot ser la conseqüència real. Si una junta directiva sap que una sola tempesta pot comprometre el futur de l’associació, és comprensible que s’ho pensi dues vegades abans de contractar un espectacle de certa dimensió.

I quan una entitat renuncia a créixer per por del risc econòmic, no hi perd només aquella entitat. Hi perd tota la ciutat.

La cultura associativa no hauria de dependre de la valentia financera d’un grapat de voluntaris.

Compartir responsabilitats, no traspassar-les

No es tracta de demanar que l’Ajuntament pagui qualsevol despesa ni que assumeixi automàticament les conseqüències de totes les decisions de les entitats.

Les associacions també tenim la responsabilitat de planificar correctament, negociar contractes, preveure alternatives, estudiar assegurances i gestionar els recursos amb rigor.

Però hi ha riscos extraordinaris, com una suspensió obligada per una emergència meteorològica, que difícilment poden afrontar-se individualment des d’una estructura associativa petita. O un cap de setmana de pluja que et trenca tots els pressupostos, encara que siguin molt conservadors.

Per això crec que seria interessant obrir una reflexió compartida entre l’Ajuntament i les entitats culturals de Rubí per estudiar mecanismes de protecció i suport.

Es podria treballar en un protocol municipal d’acompanyament davant de cancel·lacions per causes extraordinàries, facilitar l’accés a assegurances de suspensió, negociar condicions més favorables mitjançant fórmules col·lectives o preveure un mecanisme extraordinari d’ajut per a despeses inevitables i justificades.

També seria útil disposar d’alternatives d’espais coberts, assessorament per redactar contractes que prevegin aquestes situacions i criteris clars per reprogramar activitats sense haver de començar de zero.

No totes aquestes solucions seran possibles per a tots els esdeveniments, però val la pena estudiar-les conjuntament.

La Generalitat ja disposa de línies de suport a l’associacionisme cultural i a l’organització de festivals, i existeixen experiències de gestió comunitària de la cultura que demostren que administracions i entitats poden compartir recursos i responsabilitats sense perdre la independència de cadascuna.

El més important seria establir un model transparent, amb criteris coneguts i equitatius, que no depengués de la dimensió de l’entitat, de la seva proximitat a l’administració o de la popularitat d’un esdeveniment concret.

La col·laboració institucional hauria de servir per fer més fortes les entitats, no per substituir-les ni condicionar-ne la creativitat.

Una ciutat que cuida les seves entitats es cuida a si mateixa

Els temporals d’aquest octubre ens han recordat que darrere de cada activitat cultural hi ha persones que assumeixen responsabilitats i que, moltes vegades, ho fan sense esperar res a canvi.

També ens ofereixen una oportunitat per parlar entre nosaltres. Perquè els problemes de Rubí Rock, de Sant Galderic, del Microteatre, de La Nuu, L’Infest o de la Societat de Blues no són tan diferents. Cadascú treballa en el seu àmbit, però compartim moltes de les mateixes dificultats.

Potser ha arribat el moment de posar en comú aquestes experiències, aprendre els uns dels altres i plantejar conjuntament quines eines necessitem per continuar fent créixer la cultura de Rubí.

No es tracta d’enfrontar la cultura institucional amb la cultura associativa. Al contrari: es tracta d’entendre que totes dues es necessiten i que, quan treballen juntes, la ciutat hi guanya.

L’Ajuntament ha de continuar apostant per una programació cultural ambiciosa. Però també ha de vetllar perquè les entitats que mantenen vives les tradicions, que innoven, que experimenten i que mobilitzen la ciutadania puguin continuar assumint nous reptes sense posar en perill la seva existència.

Perquè el valor d’una entitat no es mesura únicament pel nombre d’espectadors que reuneix. Es mesura també per les persones que hi participen, per les relacions que crea, pel talent que ajuda a descobrir i pel sentiment de pertinença que genera.

Una ciutat no és culturalment gran només pels espectacles que ofereix, sinó per la capacitat dels seus ciutadans de crear cultura.

I si volem una ciutat amb entitats valentes, creatives i ambicioses, hem de procurar que, quan arribi la tempesta, no hagin d’afrontar-la soles.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.