Berta Cotrina, directora de BiDes: "Si no creiem en el nostre projecte, no anem enlloc"

 

 

La santcugatenca Berta Cotrina és estudiant de Comunicació Audiovisual i una persona molt creativa i amb el cap ple d'idees i projectes. És molt jove i és el seu moment per experimentar i equivocar-se. També és la directora del documental BiDes, un gran encert que l'ha portat a ser finalista dels Premis VOC, la Mostra d'Audiovisual en Català que organitza Òmnium Cultural. Aquest diumenge, 18 de novembre, les peces seleccionades es projectaran a La Sala a les 10.30 h perquè els rubinencs i rubinenques puguin votar aquelles que més els agradin. 

 

Com t'animes a dirigir documentals?

Tot comença per una assignatura de la carrera de Comunicació Audiovisual, Projectes 2, on has de fer un projecte durant tot el semestre i la Universitat es posa en contacte amb el nostre grup perquè el Col·legi de Bibliotecaris ens proposa fer un documental sobre bibliotecaris. Ells ens donen la premissa per fer un documental per trencar la idea que té la gent dels bibliotecaris com persones avorrides i que només fan que callar a la gent i llegir llibres. 

 

Ho aconseguiu amb el documental? Són avorrits els bibliotecaris?

Gens. És un documental que juga una mica també amb la part emocional. No és un documental informatiu o que explica sinó que el que fa és transmetre les emocions de la gent i els hobbies també perquè busca un paral·lelisme entre la professió de bibliotecari i la vida que té fora aquesta persona. Ens trobem amb un que fa cabaret modern, un que és el baixista dels Amics de les Arts, són hobbies que trenquen totalment amb allò que faries a una biblioteca. Aquesta gent es passa la meitat del dia en un entorn de biblioteca, que no vol dir que sigui de cara al públic perquè també a dins hi ha moltes fases, però és molt trencador perquè veus a una persona tocant el baix, amb un soroll espectacular en una sala de concerts i sorprèn.

 

És la primera vegada que participes als VOC?

Sí.

 

I què significa per tu que a més hagis estat finalista?

A mi ja em va fer molta il·lusió que em seleccionessin perquè era un festival que havia seguit una miqueta perquè fa uns anys ho vaig descobrir amb una sèrie que feien per internet de 'Les coses grans' i m'agradava sobretot el fet que no es centralitzés tot a Barcelona, sinó que ho portin a tot Catalunya perquè la meva família també la tinc repartida per tot arreu, i és molt bo poder-ho apropar a la gent de la muntanya o de pobles petits. Per mi era com un festival d'aquests que li agafes afecte perquè té una finalitat i una filosofia del català, de donar-li vida que per mi em fa força il·lusió.

 

Creus que compleix la missió de potenciar del català?

Penso que sí tot i que crec que aquesta pregunta te la podria respondre millor quan s'acabi el festival però crec que sí i a més estant organitzat des d'Òmnium que està molt repartit per cada poble, i a cada poble sempre organitzen activitats, tenen molt de seguiment, aprofitant el moment també fa que molta més gent hi pugui participar també que de vegades, si fos un festival, com a festival únic i no tingués Òmnium com a tan potent al darrera potser seria més difícil la difusió.

 

Has pogut veure els altres documentals?

No, me n'he intentat informar i buscar-los però no estan disponibles, només n'hi ha un que sí l'he vist però hi ha molt nivell.

 

Però et veus amb opcions de guanyar?

Jo feia aquesta reflexió amb mi mateixa i vaig arribar a la conclusió que quan tu envies el teu projecte a un festival, que potser pots dir, per si sona la flauta, però en el fons, si tu ho envies és perquè tu creus que pots arribar a guanyar. I en el fons ens ho creiem perquè si no creiem en el nostre projecte, no anirem enlloc. Per mi ser finalista ja és un premi perquè és la primera peça més documental que faig i miro amb qui estic competint i estic molt feliç però jo crec que en el fons és com crec que sí que puc guanyar. Si guanyo, perfecte, si no doncs jo ja estic contentíssima.

 

T'animes a fer nous projectes?

Sí, actualment ja estem en un altre projecte, en aquest cas un llargmetratge documental. Som bastanta gent del mateix equip que hem fet BiDes i també és un altre documental que ens van proposar més o menys com l'altre, amb unes premisses i la qüestió és que ens l'hem fet molt nostre i ens l'han deixat agafar per on hem volgut nosaltres. Ara que estem estudiant, que estem començant creiem que és el moment d'experimentar i d'equivocar-nos. La diferència amb BiDes és que allà totes les imatges que hi surten són gravades per nosaltres i en el llargmetratge treballem amb imatges d'arxiu que és una cosa totalment diferent. Va sobre fotoperiodisme als anys 60, de com vivien, de com era la professió, sobretot en el món musical i també el fet que hi hagués tan poques fotos, aquestes imatges com influenciaven a la gent amb les modes, per exemple. Sobretot és explicar aquest món i ens centrem en l'Horacio Seguí que té un arxiu molt gran dels anys 60, era una persona que estava a tot arreu per explicar-ho i personificar tota aquesta història en algú.

 

Fóra del documental, t'atreviries amb ficció?

Sí. Aquest projecte és com el meu TFG i l'any que ve tinc molt clar que vull fer ficció perquè m'agrada molt el documental però dins meu trobo cada cop més que, tot i que em fa molt de respecte, tinc moltes ganes d'atacar la ficció.