Roger Margarit: "A "El secret del bàrman" es representa tot el què està perdut i que no se sap com recuperar"

 

 

Els cicles s'acaben. I a vegades, s'acaben al mateix lloc on van començar. En el cas de Roger Margarit a la Sala Municipal de Rubí. Aquest ha sigut el lloc on ha posat fi a la gira del disc El secret del bàrman. El mateix lloc on la va començar dos anys abans. 

 

Acabes la gira al mateix lloc on la vas començar: a la Sala de Rubí. Quin balanç fas d'aquests temps?

Han sigut dos anys de molts concerts que a vegades he fet sol en formats petits o amb la banda. Al principi, érem 105 i al final hem acabat sent 106. Hem finalitzat amb aquest concert a Rubí on hi havia 12 músics amb trombó i saxó convidat... ha estat molt maco. Han sigut dos anys on he après moltíssim. Hi ha hagut moments molt durs en els que hi anava jo sol amb el cotxe cap amunt i cap avall i a fer concerts on hi havia molt poca gent i només em venia a veure els meus amics. També, però, hi ha hagut moments molt macos: de tocar a festes majors i de gent que entenia el que vull dir amb les cançons. Això, és molt bonic per mi i per la banda. I al final de tot s'aprèn: sobretot dels moments més durs.

 

Com a començar el teu interès per la música?

El meu pare és cantautor i a casa sempre hi ha hagut molta música. El meu pare tocava i posava molts discos de cantautors com el Serrat i el Llach. A més, la meva germana escoltava música dels 80 com ara de Mecano. De barreja d'aquests estils que són completament allunyats es va començar a crear en mi un interès en la música. Tampoc va ser una decisió que vaig prendre, sinó que va ser molt natural. Des de petit m'agradava cantar, em van apuntar a música quan tenia 10 anys i de seguida vaig començar a agafar cançons i canviar-li la lletra. Va ser un camí molt natural. 

 

Quina influència ha tingut Rubí?

Rubí surt anomenat al disc i és una ciutat on tampoc tens massa coses a fer. Això fa que la imaginació es dispari. El primer disc que vaig fer era molt rural i parlava de la vida al camp. És aquesta sensació de sortir de la ciutat i explorar noves realitats. Quan estàs tancat a una ciutat tens ganes de sortir d'ella, d'escapar.

 

A més, vas patir la malaltia de la teva mare, que va suposar un gran cop per tu. Com es reflecteix a la teva música?

El secret del bàrman és un disc que parla d'això: de com es viu la malaltia abans, després i com t'afecta a tu i els que t'envolten. D'aquesta depressió que passes sense adonar-te'n ho vaig voler representar amb la història d'un nen que es perd per Barcelona i que es troba en un bar misteriós. És una representació de tot el que està perdut i què no se sap com sortir d'allà.

 

 

És la música, per tant, una teràpia?

Sí, ho va ser molt. A mi a vegades em costa expressar el què penso i amb les cançons i a partir de les històries és la forma més sincera que tinc d'explicar-lo.

 

Vas començar a estudiar Musicologia a la UAB, però vas decidir deixar-ho i fer els estudis superiors al Taller de Músic. També vas fer El camí dels bons homes i un viatge a Hongria com a voluntari. Podríem dir que no ets una persona conformista?

Bé...he fet diferents coses. Estudiava a l'Escola de Música des dels 10 als 17 anys, a més, anava al Centre Excursionista...I va ser en el CAU on va sorgir la possibilitat d'anar de rutes. A Hongria vaig tenir una experiència molt "xula": vaig estar en una escola marista de nens gitanos. Tots aquests moments es veuen reflectits en la meva música, on hi ha una mica de jazz, de clàssic i de pop.

 

 

Exacte perquè a les teves cançons barreges el pop amb el jazz, a més de la cançó d'autor. Què t'aporta cada estil?

La gent acostuma a entendre la música com un estil en què està tot encasellat. Per mi, a la música tot es pot creuar i tot pot conviure en un punt. Això m'agrada perquè jo vaig començar a estudiar clàssic i era tot molt estricte i recte. Després, vaig canviar a fer jazz, però clar...Tampoc és el que més em representa. El què jo he fet sempre és el pop i l'he defensat. És un gènere que la gent entén com a "facilon" i comercial. Jo crec, però, que es pot fer pop de qualitat i incorporant altres elements. La gent de jazz i de clàssic té el pop molt desprestigiat. En el concert d'ahir, hi havia un saxofonista de jazz, un guitarrista de rock...T'has de saber dirigir a cadascuna d'aquestes disciplines.

 

Quins són els músics que més t'inspiren en cada estil?

En el clàssic, m'agrada molt Stravinky, els francesos, la música romàntica... Pots trobar moltes coses que després es pot aplicar com les bandes sonores. Del jazz, m'agrada Ray Charles. Dintre del pop-rock, ara estic escoltant molt la primera època de Gènesis, el rock progressiu i sempre he sigut fan de l'italià Franco Battiato, que és pop i al mateix temps clàssic i espiritual. 

 

Ara que ha acabat la gira, com afrontaràs la nova etapa?  

Amb molta calma. El disc que estic preparant el vull presentar com a treball de final de la carrera. Serà curiós perquè hi ha un treball d'investigació darrera. És el primer disc que faré pensant cap a on el vull enfocar i quins referents vull tenir, em plantejaré què vol dir ser cantautor, què vol dir el pop, etc. Serà una mica un disc conceptual que el presentaré d'aquí a un any, l'any 2018 segur. A partir d'aquí, em començaré molt a plantejar amb qui gravo, com faré la gira, el disseny del disc...