Subscriu-te al butlletí
WhatsApp
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Telegram
TikTok
Rubí ha celebrat l’Octubre Trans, un mes on s’han dut a terme activitats de sensibilització per reivindicar el dret a la identitat i l’expressió de gènere de les persones trans. Enguany, també s’ha commemorat el desè aniversari de la mort de l’Alan Montoliu, un jove rubinenc que es va suïcidar a causa de la transfòbia que patia, i s'ha col·locat una placa en el seu honor a la plaça Salvador Allende, on l'Alan acostumava a passar l'estona amb els seus amics.
Parlem amb la Mireia i la Sònia, tècnica del SAI LGBTI+ i mare usuària del servei respectivament, sobre la seva experiència, la importància de tenir un mes com aquest per donar visibilitat a la realitat trans la visibilitat trans i els grups de suport i acompanyament per a famílies.
Per què creieu que és important un mes dedicat a la visibilització trans?
Mireia: Crec que és important que tinguem aquest mes com un mes de visibilització, però també com un mes de reivindicació. Tot i que hi hagi hagut alguns avenços a nivell social, encara queden moltes coses per fer, hi ha molts drets que encara no estan garantits, i s’ha de seguir reivindicant. Per això, en el marc de l’Octubre Trans, es fan diferents activitats i xerrades a tot arreu.
Com valoreu la situació actual de les persones trans a Rubí i a Catalunya?
M: A Rubí encara ens queda bastant camí per recórrer. Les necessitats de les persones trans encara no estan prou considerades, encara hi ha molta invisibilització i estigma. Penso que com a societat estem anant una mica enrere, suposo que va lligat a l'augment dels discursos d'odi. Hi ha certs corrents socials que criminalitzen molt tot el que són les identitats trans i això per mi és un retrocés.
"A Rubí encara ens queda bastant camí per recórrer. Hi ha molta invisibilització i estigma"
Sònia: Des del meu punt de vista, hi ha molt camí a recórrer, falta una part —no només a Rubí, sinó de manera més generalitzada— de formació, tant als centres educatius com als centres sanitaris, i també de sensibilització.
Creieu que ha empitjorat en els últims 10 anys la percepció de les persones Trans?
M: Jo crec que l'estigma i la discriminació sí. És cert que s'han assolit alguns drets com que puguem tenir un servei d'atenció integral que pugui acompanyar les persones trans i les seves famílies o el seu entorn, o que els centres educatius ja tinguin protocols perquè l'alumnat trans pugui ser tractat d'acord amb el seu gènere sentit. També és important destacar els canvis que hi ha hagut amb la llei 4/2023 respecte al canvi de nom i sexe al registre, des d’un enfocament no patologitzador. Abans, les persones que volien fer el canvi de nom havien d’aportar informes psicològics o mèdics. Ara no es demana res d’això: simplement la voluntat de voler fer el canvi.
En aquest sentit, hem avançat en algunes coses, però sí que la discriminació o el discurs al voltant del tema trans cada vegada és més criminalitzador, i cada vegada es diu més obertament sense conseqüències. Com que també hi ha més visibilitat, hi ha més reaccions contràries.
"Hi ha més visibilitat, però també més reaccions contràries"
És un aspecte en el qual cal profunditzar i treballar.
M: Sí. Jo almenys el que veig és que hi ha molts discursos d'odi cap al col·lectiu LGBTI, però sobretot cap a les persones trans, que si ens acollim a les lleis són clarament delictes d'odi i no hi ha cap mena de conseqüències. Aquests discursos es fan obertament.
Això també fomenta la sensació d'impunitat, no?
M: Sí, i a més que no són opinions de tertúlia en un bar, sinó persones molt influents en l’àmbit polític, cultural o social. A mi això és el que sí que em preocupa.
Quin paper té el servei en l'acompanyament de les persones trans i de les famílies?
M: Garantir drets, garantir accés a la informació i oferir sobretot un espai segur on poder parlar de totes aquelles qüestions que les persones necessitin. Ho intentem fer sempre des d’un enfocament molt respectuós i no patologitzador —això és molt important—, i informar sobre tota la xarxa de recursos i serveis que tenen a la seva disposició.
Aprofito per dir que no hi ha una única manera de transitar. Cada persona trans és un món totalment diferent, cada entorn familiar també, i al SAI intenta acompanyar aquestes particularitats i acollir-les totes.
"No hi ha una única manera de transitar"
En el teu cas, Sònia, com vas conèixer el servei?
S: A través de l’escola. Quan la meva filla va decidir fer la transició, ens vam reunir amb l’escola, amb la tutora, i teníem preparat el protocol. Ens van parlar del SAI, i a partir d’aquí ja vam veure a la web que hi havia aquest servei i que començava un grup d’acompanyament. Va venir perfecte, perquè sé que hi havia famílies que estaven esperant tenir un grup així.
Fa quant que us vau acollir al servei, més o menys?
S: Al febrer d'aquest any.
Què us ha ajudat més en aquest procés, entenc, de comprensió, d'acceptació, d'entendre una mica la situació?
S: Pràcticament tot. Tant a nivell documental —com podem fer les coses, canvi de nom, registre, targeta sanitària— com a nivell emocional: comprendre la nostra situació, escoltar com ens hem sentit en tot moment. I a través del grup de famílies, això ja ha estat la guinda del pastís.
Com ha canviat la vostra manera de veure i d'entendre el gènere i la diversitat des que vau iniciar aquest camí?
S: Ha canviat moltíssim. No prens consciència fins que t’hi trobes, i t’adones de la importància de la criança sense estereotips tan arrelats com “nen: blau, cotxes; nena: rosa, nines”. Ja no és només el fet de tenir un fill o filla trans, és la criança d’avui dia. Coses tan bàsiques com la inclusió a l’hora de parlar o escriure, i també aprendre a viure d’una altra manera. Jo soc una persona que sempre m’he planificat el futur i això trenca esquemes. Has de viure el moment i acompanyar.
"No prens consciència fins que t’hi trobes, i t’adones de la importància de la criança sense estereotips"
Ha sigut un moment d’aprendre a enfrontar-te a les situacions desconegudes.
S: Sí. A l’inici, moltes pors, però hi ha el SAI, que et resol els dubtes, i el grup de famílies, que t’acompanya. Poder parlar amb altres persones que estan passant pel mateix ajuda molt.
Al grup hi ha famílies amb nens i nenes trans, joves i adults; és molt divers, però ajuda molt a compartir experiències. En el meu cas, com que la meva filla és la més petita, puc veure una mica com pot evolucionar el futur.
Diríeu que el moment més difícil de tot aquest camí ha estat aquests dubtes o aquesta incertesa del principi?
S: Sí. Els dubtes, les pors, els prejudicis, com reaccionarà la gent, la família... I després les pors de “ara què?”, “s’ha de medicar o no?”. Són tants dubtes... Però després, ja està. Amb el suport d’altres persones, és molt més senzill.
I el moment més gratificant que destaquis del camí?
S: És el dia a dia, el canvi de la meva filla. Abans li costava molt explicar coses a l’escola, i ara m’explica cada dia què li ha passat. Aquesta confiança et fa sentir orgullosa cada dia, de dir: “ho estem fent bé”.
Ha canviat també la manera de relacionar-se amb vosaltres?
S: Amb la família ha canviat molt, i amb l’escola també. Els amics també. Pensa que té set anys, en farà vuit, i hi ha hagut una acceptació brutal per part dels companys i amigues. Evidentment, hi ha dubtes i li pregunten, però crec que és una cosa que s’ha de treballar a casa. Hi ha gent que ho entendrà i gent que no, però ella ha de saber qui és, com vol ser, i expressar-ho lliurement i sense por.
"Ella ha de saber qui és, com vol ser, i expressar-ho lliurement"
Quin consell donaríeu a una família que està començant aquest camí, que s'acaba de donar, que té un fill o una filla trans i que no sap per on començar?
M: El primer, tranquil·litat. Segur que ho estan fent el millor possible. Al SAI, quan arriben famílies per primera vegada, hi ha moltes pors o sentiments de culpabilitat, però ja ho estan fent molt bé. El fet de buscar informació, assessorament i acompanyament ja és un pas molt gran. Els recomano trobar altres persones o famílies amb criatures o joves trans, per evitar la sensació de solitud, i construir un entorn segur on poder parlar.
S: Jo crec que el més important és escoltar i acompanyar el teu fill o filla. És imprescindible. A partir d’aquí, buscar suport, famílies que estiguin en la mateixa situació. Estar tranquil, sabent que la decisió que prenguis serà la millor que has pogut prendre en aquell moment. Si després hi ha canvis, doncs adaptar-se.
"El més important és escoltar i acompanyar el teu fill o filla"
Fer comunitat és fonamental, no?
S: Sí. És un grup on compartim experiències, dubtes i recursos per a tothom. És una comunitat.
M: No hi ha judicis: no es jutja l’experiència de ningú. No hi ha experiències positives o negatives, sinó la de cada família segons les seves circumstàncies. És un espai molt respectuós en aquest sentit.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.