Ester, mare de l'Alan Montoliu: "Al meu fill li van fer massa mal"

 

 

Fa unes setmanes, l'Alan Montoliu hauria fet 20 anys però el 24 de desembre en farà 3 que ja no hi és. En el que hauria estat el seu aniversari, la plaça Salvador Allende va reunir un bon nombre de persones disposades a retre-li homenatge pintant un banc amb els colors de la bandera trans. Avui dia, l'Alan és un referent no només a Rubí sinó que tot allò que va viure (o més aviat patir) ha traspassat els límits municipals. Pels seus pares, no passa un dia en el qual no el trobin a faltar. L'Ester i el Xavi saben, que allà on sigui, si està veient tot el que ha passat d'ençà que va marxar, l'Alan estaria molt content d'haver ajudat tantes persones, ja que això era, en definitiva, el que més agradava a l'Alan, ajudar als altres. 

 

Què va passar amb l'Alan?

Ester: L'Alan va fer el trànsit i arran de fer-lo va començar a fer petits canvis, però que nosaltres no els vam notar. Pensàvem que estava content amb aquesta nova situació però a poc a poc ell no era feliç però nosaltres no ho notàvem ni ho sabíem fins que un dia estava molt trist, molt afligit i el vam ingressar per depressió.

 

Vau pensar que era pel trànsit?

E: No, en cap moment. Ell pel trànsit estava súper content, era allò que desitjava de feia molts anys. De fet, quan es va posar el primer blinder estava feliç i content. El trànsit el va començar molt tard, tant de bo l'hagués començat abans. El que li va fer mal era allò que opinava la gent d'allò que estava fent. Dic la gent, no la família. La gent més propera, amics, família, avis, tiets, pares, germà, sempre li vam donar suport 100%. Inclús gent de 60 anys li deia molt bé Alan. El que va passar va ser que gent de la seva edat, de l'entorn institut, o gent del carrer, no van saber tractar el que era un trànsit d'un noi que era trans. Als dos últims instituts que va anar no van saber-ho gestionar i tractar amb ell. No tots, alguns que jo crec que a casa no saben tractar-ho, no ho expliquen als fills i ells tampoc ho saben tractar. Això t'ho explico ara, que han passat gairebé tres anys de la mort de l'Alan i que ho vas madurant i gestionant penses que no té una altra explicació que allò que li van fer va ser perquè al cap d'aquestes persones no hi ha una bona educació, no hi ha unes bones bases de què no ho han vist a la família o no ho han sabut tractar a casa.

Xavi: Tota la gent que ens envoltava estava molt al seu costat però la gent que no ho entenia era per desconeixença i per ignorància.

 

A cap institut van detectar un mínim indici d'assetjament?

X: No. És que tot el tema d'assetjament a dins dels col·legis és molt tabú. No trobaràs cap que ho accepti i que digui obertament aquí hi ha bullying. Mai ho trobaràs. Tots ho neguen i el que miren de preservar és el bon nom de l'institut.

E: A cap dels tres que va estar. Pensa que en el primer que va estar hi havia una professora que se l'estimava amb bogeria que em va dir que ella no havia notat res. I mira que estaven molt a sobre d'ell. Una de les primeres premisses és que el bullying se'l callen, no hi ha manera que ho expliquin. Nosaltres fins al novembre no ens vam assabentar que tenia algun problema. Sí que alguna vegada em deia 'es que m'han dit això o allò' però no era realment bullying com per dir-ho. Jo li deia 'no facis cas'. Però com per imaginar-nos tot el que ens van explicar el 5 de desembre que li feien, no ens ho imaginàvem. No se m'oblidarà mai quan ens van dir que el tiraven per les escales, que li feien això, allò, per mi va ser com un gerro d'aigua freda que vaig dir no m'ho puc creure.

 

Qui us ho va dir?

E: Una companya de l'institut. Va venir i em va dir 'mira Esther jo ja no puc més, a l'Alan li fan això, li peguen, li donen bufetades', no ho vull ni recordar. Em va explicar tot el que li feien fil per randa. I vaig anar a l'Alan, que estava ingressat, en teoria per depressió i li vaig preguntar si li feien tot allò que m'havien explicat. La seva resposta va ser dir-me que qui m'ho havia explicat, enfadar-se moltíssim i negar-ho. Li vaig preguntar per què no m'ho havia dit mai i la seva resposta va ser que si m'ho hagués explicat, jo hauria anat a l'institut i l'hagués cremat. I tant que el cremo! Això no es podia aguantar. Després em vaig assabentar que a l'altre institut també hi havia hagut dues nenes que també s'havien ficat amb ell i vas tirant de la corda i penses, des de quan és això? I nosaltres ignorants perduts. Com ho he tingut tan a prop i no ho he vist? I encara et sents més culpable.

X: Jo ara des que estic a la Plataforma d'AlanMón, vas aprenent sobre el bullying i normalment són ells mateixos que no ho expliquen, ho amaguen a la família en el sentit que no els volen preocupar. I també ho fan perquè si els pares van a l'escola, diran que són un 'xivato' i encara els faran més mal.

 

Quin és el paper de l'observador en els casos d'assetjament? És a dir, el que veu l'agressió però no diu res

E: És molt important també perquè quan van anar els Mossos a l'institut de l'Alan, van anar preguntant als alumnes si algú havia vist alguna cosa, i ningú va dir res. I jo no em crec que no veiessin com el tiraven per les escales. Van dir que l'havien vist caure però que no van veure qui l'havia llençat. Després ens hem assabentat que va haver-hi molts pares que van dir als seus fills el 'tu no has visto nada'. I això va ser per què va haver-hi una defunció pel mig.

X: El tema de l'Alan era molt més que el bullying en sí. Al primer institut ens va dir que se sentia una mica estrany, perquè al principi no ho va saber identificar, al principi deia que era lesbiana i va començar a tenir problemes. En aquell moment es va alliberar, d'alguna manera, però en el seu entorn dins de l'institut ja no el van acceptar. Li deien 'marimacho' i jo li deia que no era res dolent, que no passava res. Però no pensava en el mal que li estava fent a ell en aquell moment. A ell li estaven fent mal aquelles paraules però tampoc sabia ben bé per què, no expressava el mal que li feien aquelles paraules.

E: Per exemple, el dia que vam anar a comprar roba de noi, a la secció de noi, per primera vegada, anàvem tots dos carregats de roba i ens vam trobar a dos nois d'uns 30 anys que se'l van mirar i van dir '¿Y esto que es un chico o una chica?'. L'Alan va llençar la roba a terra i va sortir corrents. Jo els hi vaig dir de tot als nois i quan vaig anar a buscar l'Alan es va enfadar amb mi perquè m'hi vaig encarar. El que em va dir era que el raret era ell, que no m'hi fiqués i que ell ja estava acostumat al fet que li diguessin allò. Jo em vaig quedar blanca, i li vaig dir 'Perdona?, que tu no t'has d'acostumar que et diguin això! Tu no t'has de deixar trepitjar d'aquesta manera'. Això va ser molt abans del que va passar. Però per no enfrontar-me amb ell, ho deixes passar, però no s'ha de deixar passar. Ell anava aguantant i aguantant. I jo pensava que tenir depressió pel que li deien però ni molt menys jo m'imaginava que era bullying el que li estaven fent.

 

Acceptaríeu o agrairíeu la disculpa d'alguna de les persones que li va fer bullying a l'Alan?

E: No. Perquè per molt que em demanessin perdó el mal que li han fet, li han fet massa mal. És massa mal. Massa. El fet que una persona es tregui la vida, és massa mal. Jo he parlat amb gent que no ha arribat al punt de l'Alan i també opinen el mateix, que no perdonen perquè arriben a ser tan poc persones, amb l'autoestima pels terres, i que arriben tant al límit del mal que els hi fan, et sents tan degradat, tan poc persona que jo no puc perdonar. De fet, ni els hi vull posar cara, ni vull saber qui són. Ni noms, ni cares, ni res. És molt mal. El mal que m'han fet a mi és irreparable, perquè perdre un fill és irreparable, però només de posar-me a la pell de l'Alan, del mal que li van fer, que no he arribat a saber fins a quin punt per ell arribar a dir 'me quito del medio', això és brutal.

X: Però igual es pensen que nosaltres anem en contra del professorat o dels instituts però no és així. Jo no poso a tots els professors al mateix sac que no entenen, que no treballen i que no saben. Hi ha professors molt bons que s'hi dediquen, que es preocupen.

 

Farà 3 anys que va marxar l'Alan i imagino que en aquest temps les emocions i els sentiments han anat canviant. Com esteu ara mateix?

X: Nosaltres hem tingut la sort que des d'un primer moment hem tingut molta ajuda psicològica i psiquiàtrica. També hem fet teràpia de dol. Nosaltres totes aquestes ajudes sempre les hem agafat i les hem treballat. Ens ha costat dos anys gairebé poder entendre i poder gestionar totes aquestes emocions ben bé. Són etapes que vas passant.

E: Per mi, la primera etapa va ser la ràbia. Els primers dies em vaig enfadar molt contra l'Alan. Ràbia contra ell de per què m'has fet això, que estem lluitant, perquè ell tenia el nom, tenia el DNI, que va ser el primer de Catalunya en tenir-lo, fèiem de tot, les hormones, ho tenia tot. Els primers dies només feia que insultar-lo perquè no entenia per què ens havia fet això amb tot el que havíem lluitat plegats. Després, de mica en mica, aquesta ràbia es va diluint i apareix el sentiment de culpa. És preguntar-te on he fallat, què he fet, aquest sentiment dura molt. El sentiment dura moltíssim. Jo crec que fins ara que pensem si aquell 24 de desembre, quan la doctora ens va dir que el tinguéssim sota vigilància quan ens l'emportéssim a casa hauria d'haver tingut el valor de dir-li, no, es queda aquí a l'hospital i el vigileu vosaltres que jo no sóc psicòloga. Si s'hagués quedat ingressat, potser ara l'Alan estaria viu. Això, encara em dura. Ara tinc molta pena de no tenir-lo que jo crec que em durarà tota la vida.

X: Jo amb la plataforma treballo amb casos reals i ara estic treballant en un de Terrassa amb dos intents de suïcidi. I va passar exactament el mateix que amb l'Alan. Els psicòlegs el tenien ingressat i li donen l'alta i li diuen al pare que ha d'estar sota vigilància 24 hores per risc de suïcidi real. Quan aquest pare em va trucar per explicar-m'ho li vaig dir que tornés a portar al seu fill a l'hospital, que l'ingressessin i que digués que ell no podia assumir aquesta responsabilitat del seu fill.

E: L'Alan, el dia 22 de desembre, va tenir una visita amb una psiquiatra i li va dir que com ja el trobava millor quan passessin les festes tornaria a l'institut unes hores. En aquell moment ell es va posar com una fera i jo li vaig dir que els que manàvem érem el seu pare i jo sobre si tornava a l'institut i quan havia de fer-ho. Però ell es va fer les seves històries al cap. El 24, no sé què va passar, que el vam tornar a portar a l'hospital perquè estava molt trist i com que no s'expressava ni deia el que sentia nosaltres tampoc sabíem què li passava pel cap. La doctora em va dir que estava per ingressar perquè estava molt nerviós, però que el portéssim a casa i el vigiléssim les 24 hores següents. Vam estar tot el dia junts i molt bé, me'n vaig anar un moment a descansar i quan em vaig llevar ja no hi era. Clar que tinc sentiment de culpa però ara que han passat gairebé 3 anys penso què tonta que vaig ser d'endur-me'l a casa si em van dir que estava per ingressar. En aquell moment, m'hauria d'haver plantat. Tot i que em van dir que no hi havia llits per les dates que eren.

 

Ara l'Alan s'ha convertit en tot un referent

X: Això és la pena que tenim, que hagi de passar una cosa d'aquestes perquè es mogui tot.

E: Pena i alegria. Perquè almenys servirà per a altres casos. Pena per nosaltres però alegria pels altres casos. Sabem que hi ha gent que gràcies a l'Alan ha fet el trànsit, s'ha mogut i gràcies a ell no passen més coses.

X: Ha donat molta visibilitat tant a la transsexualitat com al bullying. Nosaltres ara hem estat al País Basc per un altre trans que es va suïcidar ara fa vuit mesos i vam rebre unes abraçades de la gent que ens presentava els seus fills, i va ser increïble.

E: Nens petits que ens deien que gràcies a l'Alan havien fet el trànsit. Jo recordo que ell sempre em deia 'si algun dia jo em moro, jo sé que moriré i ajudaré molt a la gent'.

X: Me'n recordo que quan va morir li vaig dir a ella que això seria un abans i un després.

 

A ell li hauria agradat?

E: Jo sé que on estigui està súper content de tot plegat. Ell estudiava per poder ajudar a les persones amb autisme o amb gent gran i després volia fer integració social. Ell volia ajudar a la gent, des de ben petit.