Roser Mompart, rubinenca supervivent del 17-A: "Cal superar, però això no ho oblidarem mai"

 

 

La rubinenca Roser Mompart, el seu marit i la seva neboda Sílvia amb els dos nens, van decidir anar a passar el dia a Barcelona el 17 d'agost de l'any passat. Poc s'imaginaven que el final d'aquella jornada els marcaria per tota la seva vida. La Roser va perdre el seu marit i el nen. Ara, només fa un any d'aquella fatídica tarda a Barcelona i la Roser ha estat una supervivent de l'atemptat. Supervivent, unes vegades per la seva fortalesa interior, unes altres perquè no tenia altre remei que seguir endavant. I és que un any no és res per superar tot aquell infern.

 

Primer de tot com està?

Què vols que et digui després d'un any? Exteriorment més o menys bé però interiorment molt tocats, tots plegats.

 

Va patir ferides greus, oi?

Sí, a les dues cames, als dos braços, les costelles totes trencades...

 

Segueix fent rehabilitació?

Sí i encara em queda bastant

 

Volia fer un agraïment públic, Roser

Sí. Volia agrair des del minut 0 a la Guàrdia Urbana de Barcelona que em va atendre molt bé, la gent de l'Hospital del Mar, el metge que va deixar les vacances per venir a operar-me i a tots els infermers de l'Hospital del Mar. Vaig tenir molt de suport, si jo plorava, ells ploraven, si em veien trista, ja venien, vaig estar súper ben atesa. Els treballadors de la Creu Roja també em van tractar molt bé.

 

Continua amb la rehabilitació a l'Hospital del Mar?

No, per això també vull agrair al Conseller Comín, que va fer el possible perquè jo anés a Mútua de Terrassa, l'únic que vam demanar era que si podia estar sola i que tingués un llit perquè els meus fills es quedessin amb mi a dormir. I la veritat és que m'ho va aconseguir. Vam anar a Terrassa i allà, més del mateix. Els de trauma maquíssims, les infermeres per descomptat. Emocionalment he estat malament i elles han estat al meu costat en tot moment, consolant-me i plorant amb mi. Jo vaig estar en una planta que si comencés a dir noms, podria dir-te les de la tarda, les de la nit, les del matí, totes. Sense deixar-me ni una. I ara la gent de rehabilitació que s'està portant molt bé amb mi.

 

Moltes vegades la tasca de les infermeres també és de suport al pacient

A mi m'han deixat una empremta molt gran al cor.

 

Ha tingut suport per tots costats

Sí. També els meus fills, per descomptat, la meva família, germans, cunyats, cosins, i els meus amics d'aquí de Rubí que també s'han portat tothom súper bé i com no a la gent de Rubí. No m'he sentit en cap moment pressionada ni m'han preguntat. El que és bonic és anar pel carrer i et diuen puc fer-te una abraçada? O em fan dos petons i diuen ja està.

 

Com està la seva neboda Sílvia, la mare del Xavi?

La Sílvia va perdre el seu fill i això no ho recuperarem mai.

 

Teniu una relació molt estreta oi?

Sí perquè pràcticament la vaig criar jo amb l'ajuda de la meva mare i tenim una relació molt forta de sempre, des de petita.

 

Què li diria a algú que ha passat per això?

Li diria que tingués força, que això ajuda molt. Potser jo he tingut la gran sort que he tingut molt suport de tothom. Has de tenir molta força de voluntat. Has de dir, o em quedo al llit o m'aixeco. És el únic que pots fer.

 

Heu tornat a La Rambla?

No

 

M'imagino que durant aquest any ha passat per diferents estats anímics, impotència, ràbia...

Fixa't tu que no he tingut mai ràbia. Ni odi. No n'he tingut mai. I jo pensava per què no tinc jo aquesta ràbia i aquest odi? Doncs perquè el meu marit transmetia sempre que aquí en mataven molts de ciutadans amb els atemptats terroristes, però allà també. I els d'allà no es consideraven mai.

 

Potser és això un exemple a seguir perquè molta gent el primer que hagués fet hauria estat odiar

Tothom em diu que sóc molt forta, que ho he portat molt bé. Sí, sí que ho porto bé. No ho porto malament, dins del que puc. Però és que haig de ser-ho. Ho haig de ser pels meus fills i per la gent que m'envolta, per la meva família.

 

Li ha quedat alguna por?

No. He anat a Barcelona, no a la Rambla però sí a Barcelona. Por de què? No haig de tenir cap por a aquesta gent. El lema de dir 'No tinc por' doncs és això. Hi ha gent que he vist que fa molts escrits que està molt afectada. Jo també ho estic d'afectada i estic tractada psicològicament. Però intento, el dia a dia, passar-ho el millor possible. Jo no puc estar tot el dia plorant i que els meus fills arribin i em vegin plorant, no. No perquè el seu pare no ho voldria.

 

Al carnaval de Cadis li van fer una xirigota al Xavi

Sí va ser molt maco. Quan van venir a Barcelona els vam anar a veure. El petit àngel com li diem nosaltres.

 

Imagino que ha estat un cop molt dur per tota la família

Tothom se sent d'allò que li passa perquè si tu ara surts de casa i tens un accident o t'atropella un cotxe també és igual. Però aquesta que ens ha tocat viure ha estat molt dura, veníem de passar un dia tan bo i que una persona per uns ideals matés al meu marit i al nen doncs no ho entens. Comences a dir per què i per què. Per què ens va tocar?

 

És vostè un exemple de superació i de força

Creus que no m'hi hagués quedat al llit molts dies? Doncs sí, i ara estem passant uns dies que ens costa. A mi em costa molt. Però estarem a casa com sempre hem estat units, dinarem junts i ja està.

 

Superar o oblidar?

Cal superar, però mai oblidar. Això no ho oblidarem mai a la vida.