De 80.000 habitatges a 16.000: la política deliberada de l’escassetat

Durant la primera dècada dels 2000, Catalunya era un país de grues. Entre el 2005 i el 2007 es van acabar entre 74.000 i 79.000 habitatges anuals. Les ciutats creixien a un ritme frenètic, i el sector immobiliari vivia en una expansió que semblava infinita. Però la crisi del 2008 no només va frenar aquell impuls: va transformar completament el model.

Des d’aleshores, amb un increment de més de dos milions d’habitants, la construcció d’habitatge ha caigut fins a nivells que haurien estat impensables fa vint anys. El 2023 i el 2024 es van acabar uns 14.000 habitatges anuals, i el 2025, poc més de 16.000. Avui Catalunya construeix només un 20% del que construïa el 2007.

La pregunta és inevitable: què ha passat?

Un canvi de model: de construir molt a construir poc i cobrar més

Després de la crisi financera, el sector immobiliari va deixar de ser un negoci de volum. El que abans era una cursa per aixecar blocs sencers es va convertir en un model basat en l’escassetat controlada. Els actors que dominen el mercat —promotors, fons d’inversió, socimis (Societats Cotitzades Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari) i bancs— van descobrir, els molt miserables, que, si es construeix poc, els preus pugen. I si els preus pugen, els beneficis són més grans i més segurs.

És un model simple:

Menys oferta = més rendes. Més rendes = més negoci.

Quan els mateixos actors construeixen, compren i lloguen, la temptació de reduir l’oferta és enorme. I això és exactament el que ha passat.

La comparació internacional: Catalunya construeix molt menys que Europa.

La caiguda no és només interna: és comparativament dramàtica.

• Àustria: 45.000–55.000 habitatges anuals, parc públic del 40%.
• Països Baixos: 70.000 habitatges anuals, parc social del 30%.
• Dinamarca: 25.000–30.000 habitatges anuals, parc públic del 20%.
• França: més de 350.000 habitatges anuals, parc social del 17%.
• Catalunya: 16.000 habitatges anuals i parc públic del 2%.

La diferència no és només quantitativa: és política. Els països que construeixen molt ho fan perquè l’Estat és un actor central en la producció d’habitatge. A Catalunya, en canvi, el sector públic ha renunciat a jugar aquest paper.

L’Estat, la Generalitat i els ajuntaments: absència de política pública.

La responsabilitat institucional és innegable. La Constitució espanyola parla del dret a l’habitatge a l’article 47, i estableix tres mandats clau: dret a un habitatge digne i adequada, obligació dels poders públics de fer-lo efectiu, i prohibició de l’especulació del sòl. Tot això està recollit explícitament en el text constitucional i desenvolupat per la jurisprudència. Les administracions —ajuntaments, Generalitat i Estat— han mantingut un parc públic irrisori, insuficient per estabilitzar preus o contrarestar l’especulació. No hi ha hagut una política continuada de:

compra de sòl,

construcció massiva d’habitatge públic,

regulació efectiva del lloguer,

fiscalitat dura contra habitatges buits,

limitació del poder dels fons d’inversió.

Aquesta inacció ha permès que el mercat funcioni amb una lògica estrictament especulativa: maximitzar rendes, no maximitzar habitatge.

Les conseqüències: una injustícia estructural

La combinació d’escassetat deliberada i absència de política pública ha generat una situació que ja no és conjuntural, sinó estructural:

joves que no poden emancipar-se,

famílies expulsades de les ciutats,

treballadors que destinen el 40%–50% del sou al lloguer,

municipis que perden població activa,

desigualtats que es cronifiquen.

El mercat immobiliari català no és un espai neutral: és un mecanisme de transferència de renda des de la majoria social cap als actors que controlen l’oferta.

Conclusió: no és un problema tècnic, és una renúncia política

La caiguda de 80.000 habitatges a 16.000 no és un accident. És el resultat d’un model que beneficia els actors més poderosos i perjudica la majoria. I és també el resultat d’una decisió política: la renúncia de les administracions —Estat, Generalitat i ajuntaments—malgrat el mandat constitucional a garantir el dret a l’habitatge.

Els països que han afrontat aquest repte ho han fet amb una idea clara:

Si el mercat no construeix, ho ha de fer el sector públic.

Aquí, en canvi, s’ha optat per deixar que el mercat decideixi. I el mercat ha decidit que construir poc és més rendible que construir molt.

La injustícia no és un efecte secundari: és el centre del model. I mentre no es trenqui aquesta lògica, Catalunya continuarà sent un país on l’habitatge és un privilegi, no un dret.

Conclusió: no és un problema tècnic, és una renúncia política.

La caiguda de 80.000 habitatges a 16.000 no és un accident. És el resultat d’un model que beneficia els actors més poderosos i perjudica la majoria. I és també el resultat d’una decisió política: la renúncia de les administracions —Estat, Generalitat i ajuntaments— a garantir el dret a l’habitatge malgrat el mandat constitucional que els obliga a fer-ho.

Els països que han afrontat aquest repte ho han fet amb una idea clara: Si el mercat no construeix, ho ha de fer el sector públic.

Aquí, en canvi, s’ha optat per deixar que el mercat decideixi. I el mercat ha decidit que construir poc és més rendible que construir molt.

La injustícia no és un efecte secundari: és el centre del model. I mentre no es trenqui aquesta lògica, Catalunya continuarà sent un país on l’habitatge és un privilegi, no un dret.

Un final dirigit a la joventut: el futur no es demana, es conquista.

La generació jove és la que ha rebut el cop més dur d’aquesta renúncia política. Una generació que treballa, que estudia, que es forma, que sosté sectors sencers… però que no pot emancipar-se. No per falta d’esforç, sinó per un sistema que ha decidit que el seu futur no és prioritari.

Avui, milers de joves viuen en habitacions, relloguer, pisos compartits eterns, o directament a casa dels pares fins als 30 o 35 anys. No és una casualitat: és el resultat d’un model que ha convertit l’habitatge en un instrument de rendes, no en un dret constitucional.

I aquí és on cal dir-ho clar:

Si la joventut no es mobilitza, res canviarà. Si la joventut es mobilitza, res podrà seguir igual.

Cap transformació profunda en la història s’ha fet sense la força de la gent jove. Cap dret s’ha garantit sense pressió social. Cap injustícia s’ha revertit sense conflicte democràtic.

La joventut catalana té davant seu una disjuntiva: acceptar un futur de dependència o construir un futur de dignitat.

I això no es resol amb discursos, ni amb promeses, ni amb plans que mai arriben. Això es resol organitzant-se, mobilitzant-se i exigint el que la Constitució ja reconeix: el dret a un habitatge digne i adequat.

No és només una reivindicació social: és una batalla generacional. Una batalla per la vida, pel futur, per la possibilitat real d’existir fora de la precarietat.

La joventut no ha de demanar permís per viure. Ha de reclamar el que és seu. I fer-ho col·lectivament.

Perquè si la joventut es mou, el país es mou. I si la joventut es planta, el model trontolla.

Afegeix TOT Rubí com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.