Abans que sigui urgent

Ara que ens acostem a la primavera és, probablement, el millor moment per parlar de calor, de ciutat i de responsabilitat política. Quan encara no hi ha emergència, quan els termòmetres no ofeguen ni els incendis omplen pantalles, és quan es poden prendre decisions que no busquen apagar focs sinó evitar-los. L’estiu obliga a reaccionar; la primavera permet anticipar. I aquí apareix el veritable problema, que no és climàtic sinó temporal: la nostra cultura política està dissenyada per mandats curts, mentre que la ciutat i el clima funcionen a dècades vista.

No falten dades. Sabem que les onades de calor seran més freqüents i intenses, que l’impacte no serà homogeni i que hi ha zones amb més asfalt i menys ombra. Sabem que cada estiu hi ha problemes associats a la calor. El coneixement hi és; el que falla és l’encaix entre el calendari electoral i el calendari urbà. Plantar un arbre no dona rèdit immediat, redissenyar carrers genera resistències, reduir espai per al vehicle comporta conflicte. El benefici és diferit; el cost, immediat. I en aquest desajust és on la política tendeix a optar per una “prudència” excessiva.

La ciutat és el registre físic d’aquest curtterminisme. No esdevé més vulnerable per un error puntual, sinó per l’acumulació de decisions que semblaven raonables a curt termini: carrers sense ombra perquè els arbres competeixen amb l’espai d’aparcament, arbres plantats sense criteri d’ombra real, pèrgoles pensades més per fer bonic que per temperar l’espai. Quan arriba la calor extrema, el relat tendeix a meteorologitzar el problema, però l’urbanisme revela que hi ha una part de disseny que podia haver estat diferent. La desigualtat climàtica no és només atmosfèrica, és conseqüència de com s’ha distribuït l’espai, l’ombra, el verd i la configuració de l’espai públic.

Governar implica equilibris i recursos limitats; el que no és assumible és confondre governar amb no molestar. Quan la resposta estructural es redueix a mesures puntuals o anuncis reiterats, el missatge implícit és que la transformació pot esperar. Però el clima no espera i la ciutat tampoc; acumula els efectes de les decisions ajornades. El mandat curt tendeix a evitar el conflicte present encara que això ampliï el conflicte futur, i aquí rau el nucli del debat: no és una qüestió de voluntat individual, sinó d’incentius institucionals. Si el sistema penalitza qui pren decisions impopulars a curt termini, acaba produint una falsa prudència com a norma i anticipació com a excepció.

Hi ha, a més, una memòria institucional diferida. Les decisions que no es prenen també deixen rastre. D’aquí a vint o trenta anys, quan s’analitzi el què ha quedat, no es recordarà qui va fer la roda de premsa més brillant, sinó qui va alterar la trajectòria urbana. A Rubí recordarem l’alcalde Llugany per haver aprovat un dels primers PGOs de Catalunya després de la mort del dictador, encara vigent, o l’alcaldessa Carme García per vianalitzar el centre. I també recordarem l’etapa de l’alcalde Murillo, en ple règim franquista, vinculada a un creixement intens sense previsió d’equipaments i zones verdes. Un dèficit que la ciutat encara arrossega. La història dels governs municipals no és una crònica d’intencions, és un balanç d’estructures creades o absències consolidades.

Governar una ciutat vol dir decidir també per persones que encara no voten. Un arbre plantat avui farà ombra quan l’equip de govern actual ja no hi sigui i una modificació de planejament pot condicionar dècades. Un mandat és de quatre anys. Una ciutat evoluciona en dècades. Aquesta asimetria no és anecdòtica, és estructural, i sense una voluntat real d’afrontar-la la previsió acaba convertint-se en paper mullat.

La pregunta no és si hi haurà més calor, sinó si serem capaços d’assumir que anticipar és menys visible que reaccionar però molt més responsable. Governar no és esperar l’estiu per anunciar refugis climàtics, és revisar avui el planejament, l’arbrat i el disseny de l’espai públic amb una mirada que superi els cicles electorals. La primavera és el moment de fer-ho perquè encara no hi ha excusa d’urgència, i potser aquí es posa a prova el veritable coratge polític: decidir quan no hi ha foc i actuar quan no hi ha càmeres, sabent que la memòria acaba registrant tant el que es va fer com el que es va deixar de fer.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.