Badalona

Han passat dies des que l’Ajuntament de Badalona va executar un desallotjament que només complia la meitat de la resolució judicial. La part incòmoda —la que exigia garantir allotjament digne a les persones afectades— va ser ignorada deliberadament. No va ser un error del racista Albiol, va ser una decisió política. Una aposta calculada per prioritzar l’espectacle de la mà dura per sobre del respecte als drets humans.

L’operació es va fer amb la complicitat activa de la Generalitat i de les forces de seguretat de l’Estat, que van intervenir sense exigir cap pla alternatiu d’emergència. Cap administració va assumir la seva responsabilitat. Totes van mirar cap a una altra banda mentre deixaven persones vulnerables al carrer, literalment sota ponts, depenent de la solidaritat d’entitats socials i comunitats religioses que van haver de suplir, un cop més, la inacció institucional, fins a cert moment en especial les comunitats religioses.

Aquest desallotjament no va ser una actuació puntual de l'alcalde racista: és la culminació d’un model de govern que utilitza la pobresa com a escenografia i les persones vulnerables com a decorat per reforçar un relat de control i autoritat. Un model que converteix l’emergència de l'habitatge en un instrument de propaganda, que criminalitza la misèria i que presenta la repressió com a solució.

Quan la pressió mediàtica va començar a incomodar, l’Albiol, l'alcalde va mobilitzar un grup reduït de fidels per amplificar el soroll i tapar les contradiccions. Però la ciutat és més gran que aquest soroll. I cada vegada hi ha més veïns i veïnes que veuen clarament què ha passat: que s’ha vulnerat una resolució judicial, que s’ha deixat gent al carrer sense alternativa, i que s’ha utilitzat el poder institucional per generar por i dividir la població.

El que ha quedat al descobert és un fracàs polític i moral del Partit Popular: un govern que actua sense planificació, sense respecte pels drets fonamentals i sense cap compromís real amb la convivència. Un govern que prefereix el titular fàcil a la responsabilitat pública. Un govern que, davant la pobresa, respon amb expulsió; davant la vulnerabilitat, amb desprotecció; i davant la diversitat, amb estigmatització i acusacions no comprovades.

Això no és seguretat. Això és negligència institucional convertida en estratègia política.

És inconcebible que determinats responsables polítics, que es beneficien de totes les garanties d’una societat democràtica per ser alcalde, utilitzin aquest mateix sistema per impulsar discursos i polítiques que neguen la realitat social del seu propi municipi. Badalona és una ciutat diversa, complexa i profundament marcada per les migracions, i pretendre governar-la ignorant aquest fet és una forma de negligència institucional.

El debat sobre immigració no és una opinió: és una realitat global perfectament documentada. L’any 2000 hi havia 173 milions de persones migrants al món, majoritàriament per motius laborals o de reunificació familiar. El 2024 aquesta xifra ha arribat als 304 milions, el 3,7% de la població mundial. I avui, a diferència de fa dues dècades, la majoria no marxen per voluntat, sinó per necessitat: conflictes armats, crisi climàtica, explotació econòmica dels seus territoris, desigualtat extrema i manca d’oportunitats.

Ignorar aquestes causes és una forma de ceguesa política. Convertir-les en arma electoral és una irresponsabilitat. I governar una ciutat sense entendre que la immigració és un fenomen estructural —no un problema, sinó una conseqüència directa d’un món desigual— és governar d’esquena a la realitat.

El que caldria és que les institucions polítiques i judicials actuessin amb valentia i exigissin que qualsevol càrrec públic assumís la complexitat del món actual: que reconegués les dades, que entengués les causes globals i que deixés d’utilitzar la vulnerabilitat de les persones migrants com a recurs retòric o com a cortina de fum.

La immigració no és una amenaça. La irresponsabilitat institucional, sí.

El racista senyor Albiol, com a responsable públic, hauria de mostrar un respecte molt més profund cap a les persones immigrades i, especialment, cap a les persones pobres. Perquè la realitat és clara: aquestes persones no viuen com viuen perquè siguin immigrades, sinó perquè són pobres. I la pobresa, en una societat desigual, les converteix en carn d’explotació per part de qui s’aprofita de la seva vulnerabilitat per oferir-los feines indignes, salaris insuficients i condicions laborals que cap institució hauria de tolerar.

Tot això passa en un context d’habitatge públic pràcticament inexistent i d’uns serveis socials que, massa sovint, desapareixen en combat. I passa també en una ciutat on una part de la població, petita, sembla haver oblidat els seus propis orígens. Badalona té avui 231.542 habitants (dades de 2024), i una part important d’aquesta ciutat —les famílies arribades als anys 50, 60 i 70— va arribar amb una mà al davant i l’altra al darrere, igual que ho fan avui les persones que ara són qüestionades i estigmatitzades.

Actualment, el 15–16% de la població de Badalona és d’origen estranger, unes 36.000 persones. Les dades són clares:
• Les comunitats més nombroses són Pakistan, Marroc i la Xina.
• Creixen les procedències centreamericanes i sud-americanes.
• Badalona és avui una ciutat plenament multicultural, amb més de 120 nacionalitats convivint-hi.

I, malgrat això, es decideix muntar un espectacle inhumà per 400 persones vulnerables. Un dispositiu desproporcionat, teatralitzat i clarament orientat a obtenir rendiment polític per part del Partit Popular. Una operació que sembla pensada per reforçar un relat de confrontació i por, més que no pas per resoldre cap problema real.

Si aquesta estratègia no es gira en contra del Partit Popular, si no hi ha una resposta ciutadana i institucional que posi límits a aquesta manera de fer política, aleshores no podrem parlar de consciència humana ni de respecte cap a les persones. Cap a totes les persones: blanques, negres, mestisses o asiàtiques. Perquè la dignitat no té color, i la pobresa tampoc.

Per últim, cal agrair profundament la resposta de la gent de Badalona i de tantes altres poblacions que, aquests dies, han fet arribar la seva solidaritat sense condicions. I un reconeixement especial a Badalona Acull, que no ha deixat ningú penjat i que, dia rere dia, sosté les necessitats més bàsiques: alimentació, acollida a casa pròpia, acompanyament i suport emocional. Fan allò que les institucions haurien d’estar fent i no fan.

Però ni la solidaritat veïnal ni el compromís de les entitats poden evitar l’evidència: aquestes persones continuen dormint sota ponts, exposades a la pluja, al fred i a malalties que s’agreugen cada dia. Cap ésser humà hauria de viure així. I menys encara en una ciutat que presumeix de convivència mentre deixa persones vulnerables a la intempèrie.

És imprescindible donar el màxim suport a aquestes persones des de tots els espais possibles: comunitaris, socials, polítics i institucionals. Perquè el que està passant no és un accident ni una anècdota: és el resultat d’un model que abandona els pobres, que criminalitza els migrants i que converteix la precarietat en espectacle.

Davant d’aquestes polítiques que divideixen i estigmatitzen, la resposta ha de ser clara i rotunda: Davant el racisme institucional: habitatge per a tothom. Davant la indiferència: solidaritat organitzada. Davant la por: drets humans sense excepcions.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.