Defensem la llengua

Entenem la llengua com un sistema de comunicació, tant verbal com gestual propi d'una comunitat humana. Les llengües es comparteixen, topen amb d’altres, s'embruten i enriqueixen. A vegades, fins i tot, fruit d'aquest contacte se'n formen de noves. Les paraules sempre seran benvingudes, les llengües sempre hi afegiran valor. Per això la llengua mai no té por.

Una llengua és tan viva com ho és la comunitat que l'empra. Més que altra cosa esdevé eina, m'atreviria a dir que l'eina, en majúscules. Cada paraula trenca el silenci, cada mot esgarra l'ostracisme. La llengua es projecta i ens projecta.

La llengua, però, no existeix tan sols, externa a l'individu. No tan sols viu fora, en la conversa, en la comunicació, també i, sobretot, habita en cada un dels seus parlants. Dins les nostres consciències configura el pensament. Configura una manera de veure i sentir. La llengua emergeix de la intimitat, de la profunditat de l'ànima. Cada mot esdevé arrel. Cada pensament, cada anhel o cada por formen el trencadís de la nostra consciència. Una composició feta de paraules, petites o grans, elevades o senzilles. La nostra identitat es compon de retalls de llengua.

Però el nostre idioma s'empetiteix dia a dia, renúncia a renúncia. En un món global on la singularitat és un problema i l'homonimització equival a optimització la llengua d'un petit territori de la mediterrània esdevé un luxe superflu. Les grans corporacions i empreses de l'entreteniment no entenen més llenguatge que el del rendiment econòmic i el mercat.

El català s'enfronta no només a la globalització també ho fa al projecte polític del Reino de España. Un projecte que amb més o menys subtilesa pivota sobre la imposició de Castella envers la resta d'identitats. La llengua és la gran pedra a la sabata del nacionalisme espanyol, sobretot aquell que encara creu o vol creure en una realitat plurinacional; en aquella que parla d'Espanya, però pensa en Castella.

El català no l'amenaça el castellà, tampoc els seus parlants. La nostra llengua està amenaçada pel nacionalisme castellà i el seu projecte polític. Un projecte que no està trobant aturador. Un nacionalisme, l'espanyol, tan subtil que s'amaga i arrossega acomplexat. Una opció política que utilitza tantes vegades la negació com el subterfugi. Una opció política que és blanquejada massa vegades pels oprimits. Aquells que dia a dia diuen lluitar per sobreviure i que mercadegen cada mot a canvi de cadires i faristols.

Però per sort el català no depèn tan sols de representants polítics. El català preval a l'homogeneïtzació. Ho fa perquè viu en cada boca que articula els seus mots, en cada cançó de bressol a cau d'orella. En cada renec davant d’una tasca feixuga. El català viu als carrers, però mor als despatxos, el català surt i balla a les festes majors, als bars; tanmateix, es deixa arraconar als faristols. Cada passa enrere, cada renúncia política és un oblit. Cada silenci còmplice és una claudicació.

El català és el petit idioma d'un petit tros de terra. La nostra llengua, que ens cohesiona, però sobretot ens defineix perquè només som en tant que podem descriure. Si a l'escola s'esborren les paraules, si al col·legi se seguen les expressions defineix, potser serà massa tard. Potser si no cridem ara, si no alcem la veu en descriure els carrers, però sobretot a les urnes, quan vulguem fer no reconeixerem el nostre crit.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.