Franco murió en la cama, la dictadura se venció en las calles

Fa 50 anys de la mort del dictador que va sumir el país en una de les més sanguinàries dictadures d’Europa durant 40 anys. El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco Bahamonde, el dictador que va sotmetre a la població de l’Estat espanyol a un règim autoritari i repressiu. Aquest dictador es va fer amb el poder després de derrocar el govern democràtic de la Segona República amb un cop d’estat el 18 de juliol de 1936.  Va desencadenar una guerra civil devastadora i va donar pas a una dictadura que va negar sistemàticament els drets humans, les llibertats públiques i la dignitat a milions de persones.

Tot i que va morir al llit, la dictadura va morir als carrers gràcies als moviments socials, sindicals, veïnals i el compromís de les forces polítiques d’esquerres que durant la dictadura van lluitar perquè després de la mort de Franco no es perpetués el règim franquista. Encara que avui alguns ho intenten amagar, el franquisme va ser un règim totalitari, nacionalcatòlic i patriarcal, fonamentat en la violència política, la persecució ideològica, la censura cultural i lingüística i la supressió de l’autogovern.

Els catalans i catalanes vam patir una forta repressió de llibertats: la Generalitat fou abolida, el català expulsat de l’espai públic i educatiu, els i les mestres i intel·lectuals depurades, els sindicats dissolts i qualsevol dissidència castigada amb presó, tortura o exili. No va ser una etapa d’ordre ni de pau: va ser de por, misèria i silenci forçat.

Cinquanta anys després del final de la dictadura, les seves conseqüències no són només una qüestió del passat. Persisteixen ferides obertes i inèrcies d’impunitat: encara hi ha fosses per exhumar, processos pendents de veritat i reconeixement, i arxius que cal fer accessibles a la ciutadania i a la recerca. El risc actual no és només l’oblit: és la banalització i el revisionisme que pretenen presentar el franquisme com una etapa d’estabilitat o de progrés, igualant víctimes i botxins i relativitzant tortures, afusellaments i persecucions. El feixisme ahir uniformat, avui encobert sota formes de populisme autoritari o nostàlgic, no és una opinió més: és un projecte d’odi incompatible amb la democràcia.

Resulta curiós que, tot i això, avui ens trobem a Junts abraçant les polítiques de l'extrema dreta espanyola, per competir amb una nova força política d’extrema dreta catalanista, amb un discurs xenòfob i racista més propi del feixisme que d’una democràcia. I això ho fan desde una Catalunya que ha estat construïda gràcies als milions d'immigrants que van venir a treballar i viure al país des d’altres llocs d’Espanya i ara desde altres llocs del mon. Aquests discursos del tipus: “vienen a quitarnos el trabajo, a violar a nuestras mujeres, a robar y delinquir “, a part de ser una gran mentida és l'embrió d’un brou que fa tuf a feixisme i que ens torna a ferir els ulls veient joves abraçant la bandera del “aguilucho”, cantant el cara al sol i fent la salutació nazi.

L’es tropes franquistes  entraven a Rubí  a les quatre de la tarda del 25 de gener de 1939, a càrrec de la Quarta Divisió de Navarra dirigida pel general Solchaga, va marcar l’inici d’un llarg període de repressió, silencis imposats i transformacions profundes en la vida política, cultural i social del municipi. S’estima que més de 200 rubinencs van marxar a l’exili. Cinc veïns de Rubí van ser afusellats al tristament conegut Camp de la Bota, convertint-se en víctimes directes de la violència del nou estat.

La dictadura va desplegar a Rubí una repressió cultural, cívica i ideològica de gran intensitat. Posem com exemple entre d’altres al Mestre Martí Tauler director de les Escoles Ribas, que fou destituït i empresonat a la Model durant tres anys.  L’ensenyament en català fou eliminat de manera total de les escoles.

Per això des de les institucions i especialment els ajuntaments, tenim un paper insubstituïble:  hem d’estar a l'alçada i treballar per que la nostra memòria no s’oblidi i sobretot per a que els nostres joves coneguin la realitat del que va passar, des de la proximitat. Des del món municipal, toca fer memòria, fer reparació i fer pedagogia. Jo com a regidor de Memòria Democràtica hi estic compromès i treballaré per a tenir un espai memorial que recordi i dignifiqui la nostra memòria.

Perquè el feixisme no és una opinió més: és un projecte d’odi incompatible amb la democràcia. I la memòria democràtica no és només recordar: és garantir drets i llibertats.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.