El manteniment urbà, eina política?

“Al barri tal no enceneu els llums fins a les dotze de la nit, allà no hi tenim cap votant.” Us imagineu aquesta frase dita per algun hipotètic edil d’un hipotètic poble? Ben segur que provocaria una dimissió fulminant, amb queixes, manifestacions de veïns i oposició i titulars denunciant discriminació i autoritarisme. L’enllumenat és un servei bàsic i compta amb unanimitat política: ha de funcionar arreu, sense diferències. Un edil capaç de dir tal bajanada sembla impensable. Però realment ho és? Avui dia, amb Trumps de torn...

Si tornem a l’àmbit local, l’enllumenat no admet discussió: o hi ha llum o no n’hi ha. És fàcil de valorar i, també, fàcil de deixar en mans dels treballadors experts que, gràcies al seu coneixement, aconsegueixen un funcionament gairebé impecable —tret, és clar, d’una apagada global o d’alguna pífia humana, que també n’hi ha. Conclusió: les decisions polítiques no caben en la gestió d’un servei regit per variables tècniques. Per extensió, el manteniment global d’una ciutat, que requereix tota una especialització, tampoc hauria de venir determinat per parers partidistes.

Si una vorera no té l’amplada suficient, no cal que un regidor ordeni eixamplar-la: hi hauria d’haver un protocol que n’obligués la correcció. I si no hi hagués pressupost, el càrrec electe hauria de gestionar-ne l’obtenció, i si no ho sabés fer, plegar.

Es veu per on vaig: convé deixar que els tècnics i experts facin la seva feina. Hi ha accions municipals que haurien de ser mecàniques. Oi que si es fon un llum, es canvia de seguida? Amb el mateix criteri s’hauria d’actuar en els altres aspectes automatitzables. Els estudis amb dades reals ho demostren: analitzar i programar tasques, optimitza costos, millora el temps de resposta permet una gestió eficient del pressupost. No és el mateix destinar un vehicle i dos operaris per canviar una paperera en tres hores, que aquest mateix equip, de manera racional i coordinada, en canviï deu en el mateix temps. Els municipis disposen de les eines informàtiques i personal qualificat per fer-ho.

Però, ai senyor! Si s’automatitzen les accions de manteniment, on queda l’espai per manar? Si no poden triar quina vorera s’arregla i quina no, si es posa un banc o no, si es talla un arbre o no, si una plaça malmesa s’arregla o no... on queda el seu comandament? Els galons han de lluir. Un sergent s’ha de fer notar. Què faran els manaires quan ja no tinguin el privilegi de concedir la gràcia d’arreglar una font a demanda d’un simpatitzant del partit? Els pot agafar un atac d’orfandat decisòria i pèrdua d’imatge jeràrquica.

Però s’equivoquen, m’atreveixo a dir-ho: tenen molt de camp per recórrer. Si no perden el temps amb galindaines diàries, amb reunions posturals i propagandístiques, i amb interminables —i falses— negociacions entre partits (falses perquè s’ha demostrat que no serveixen de res i, a més, s’hi negocien contrapartides que haurien de ser obligacions bàsiques), podrien destinar la seva capacitat de pensament a una altra dimensió de la ciutat.

Arreglar una plaça deteriorada no hauria de formar part ni de negociacions ni d’interessos de partit. És una obligació que s’hauria de portar a terme sense discussió i ser pura gestió d’obra i pressupostària. Si els polítics no es distreuen amb aquestes “foteses”, podrien pensar en la ciutat del futur, si la volen com a producte d’un pensament progressista o regressiu, amb identitat o sense, moderna o ancorada.

És possible una diferenciació del disseny urbà segons una ideologia o una altra? Sí. Com a arquitecte, puc afirmar que fer evolucionar una ciutat en un sentit concret és més senzill del que sembla. És el càrrec electe qui ha de dir cap a on vol anar. No cal inventar res: hi ha mil exemples. A nosaltres, els tècnics, ens pertoca aportar el coneixement i aquest apunta en la línia del progressisme en la majoria de les ciutats. Els trets que el defineixen són recurrents arreu: mobilitat sostenible, vies verdes, carrils pedalables, eixos vianalitzats, transport públic potent, aparcaments perimetrals, rondes de trànsit extern, infraestructures verdes que connectin barris amb espais naturals, habitatge assequible i serveis bàsics (educatius, culturals, esportius i sanitaris) distribuïts per barris. És fàcil enumerar-los: formen part de gairebé tots els programes dels partits autoanomenats d’esquerres —i fins i tot d’alguns de dretes.

És aquí on vull incidir. Els programes no han servit per a res. Són fum. Però això només es descobreix amb el temps. Amb l’edat. És quan analitzes les accions reals que t'adones que marcar uns objectius no és suficient si després no se segueixen. Es preveu una cosa se’n fa una altra i se la vesteix del color que interessa, com si el ciutadà fos mesell. On és l’oposició? Quan un  tècnic explica que posar aparcaments en una zona verda és propi de les dretes (legítimes, per cert), i se’l fa callar perquè “es posa en política”, tot es perverteix: Ni el tècnic fa política ni el polític és d’esquerres.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.