Onada de robatoris i manca de civisme a Rubí

 

Fa poc més d'un mes escrivia un article aquí mateix, titulat -en forma de pregunta- ¿Rubí, ciutat insegura? Era una mena de pensament en veu alta, segurament el mateix que tindrien molts veïns d'aquest municipi, i que a la vista dels esdeveniments es va transformant en una afirmació preocupant.

 

Què està passant ara mateix a la nostra ciutat? La situació està prenent nivells d'alarma social, perquè ja és més que evident que ens trobem en un moment "fora del normal", o almenys així ho percebem els ciutadans. I no entraré en qüestions d'estadístiques, perquè qualsevol que hagi estat víctima d'un robatori o delicte de cap tipus, sap que per diferents motius no necessàriament reflecteixen la "realitat del carrer", aquesta que pateixen en silenci moltes persones.

 

Però centrant-nos en el problema, això no és nou, el que veiem avui passa des de fa molt de temps a tot el país, i evidentment Rubí no escapa a aquesta realitat. Però també és cert que en moments puntuals com l'actual, el tema s'agreuja, i ocupa més espai en tots els àmbits. Sobretot en la ment dels veïns... una preocupació addicional, un problema que els afecta directament, i davant del qual se senten indefensos.

 

És en aquests moments quan el ciutadà espera respostes dels seus governants, tant a nivell local, com autonòmic i nacional si fos el cas (i ho això). La seguretat és un dels pilars de la societat, però en molts casos per diferents motius sembla no ésser assignat la importància que té, i després passa el que passa.

 

Alhora, també hem de fer un exercici d'autocrítica i veure quina part ens toca en el problema. Queixar és molt fàcil, però el primer pas en moments com l'actual, és prendre les precaucions del cas, i no propiciar les condicions que afavoreixen els delictes, o la manca de civisme. Qui no ha vist a algun veí deixar obert el portal del seu edifici mil vegades, fins i tot nits senceres- o la porta del garatge sense tancar, deixar coses de valor a la vista en un cotxe aparcat, i tantes altres variants d ' "imprudència ", amb l'equivocada percepció que" les coses els passen als altres ". I és cert ... perquè "els altres", pensen el mateix.

 

De cap manera pretenem dir que el moment que es viu és culpa de les persones de bé, res més allunyat de la realitat, però és de rigor puntualitzar que en uns quants casos, "la gent s'ho busca". Però tornem al punt en el qual tots posem la nostra mirades, què passa amb les autoritats del cas? És allà a on es dirigeixen normalment totes les crítiques i segur així ha de ser, perquè en la societat actual cada un té el seu paper, i bé que es justifica aquest argument a l'hora de "recaptar per la causa".

 

És que ja no saben fer la seva tasca, no volen fer-la, hi ha desídia o incapacitat? Segurament la resposta serà negativa en tots els casos, perquè en cap "cap" entra que una ciutat, autonomia o un país, no vulgui protegir els que amb els seus impostos i vots, "signen" els contractes laborals dels seus representats. La qüestió bàsicament -imagino- ha de passar per un tema puntual de "demanda" i gestió.

Portar endavant una ciutat de 75.000 habitants sembla més senzill del que en realitat és, per tant tot i estar "en tot el nostre dret", hem de tenir una mica de "paciència". Perquè -almenys en el personal-, no em queda el més mínim dubte que el malestar dels rubinencs ha arribat a qui ha d'arribar, i no trigarà a comprovar una resposta adequada les circumstàncies. Mentrestant, seguirem observant l'esdevenir dels esdeveniments, però disposats a fer-nos sentir si fos necessari, perquè quan el tema ens toca de prop, som contribuents en acció.