País de polls ressucitats

L’any 1992, contra tota lògica de necessitat territorial, el Sr. Felipe González inaugurava la primera línia de tren d’alta velocitat de la península Ibèrica. Enllaçava Sevilla i Madrid. La primera, la seva ciutat natal; la segona, el seu lloc de residència com a president del Govern.

Una bona excusa, l’Expo de Sevilla. Els Jocs Olímpics de Barcelona d’aquell mateix any també eren prou importants per tenir-los en compte, però el mandatari, cap d'un partit socialista, progressista i igualitari, que feia bandera de la cohesió territorial, va tirar pel dret i va enllaçar el seu poble amb la capital. Primer els seus i després els altres. Quan toqui, que mai se sap quan serà. Barcelona va haver d'esperar setze anys.

No va ser fins al 2003 (onze anys després) que es va inaugurar —la gran paraula— la línia Madrid-Lleida, i el 2008 la Barcelona-Madrid, l’única que potser sortia rendible. Després, posats a fer, van venir les de València, Galícia, Lleó, Màlaga, Valladolid, Granada... El sistema radial el portaven en el seu ADN tots els governs que passaven per la Moncloa, tant era que fossin d’esquerres progressistes com de dretes conservadores, en el centralisme megalomaníac hi estaven d’acord. Competien per veure qui inaugurava —un altre cop la maleïda parauleta— més quilòmetres. 4.000 km, la xarxa més gran d’Europa i la segona del món, més que la dels Estats Units, que ja és dir. Mentrestant, Rodalies iniciava la seva agonia.

Després, per veure si en podien treure algun profit, perquè els números no sortien i aprofitant les directives europees, liberalitzen el servei i entren altres empreses estrangeres amb els seus trens per fer la competència a la mateixa Renfe. No conec cap empresari, en aquest cas el Ministeri —no caiguem en la trampa de pensar que Adif i Renfe no tenen res a veure, les dues pengen del mateix amo—, que avali cedir les seves instal·lacions a la competència. I ja tenim un escenari ben galdós, línies on no hi puja ningú enfront d’altres amb una circulació de trens que no para de créixer. I Rodalies agonitzant.

Hi ha una manera de gestionar els diners públics, molt pròpia dels polls ressuscitats, que es repeteix massa sovint. Com que la caixa sembla que no té fons, es gasta en allò que ve de gust, sobretot si permet fer-se veure, sense preocupar-se gaire del que vindrà després. Ni tan sols s'hi pensa. Ve a ser com aquell que es compra un Ferrari (o un Mercedes) i, després, a l’hora de fer la primera revisió, ho troba massa car o, el que és pitjor, ja no li queden virolles per pagar-la.

Ha passat alguna cosa semblant. Vinga quilòmetres i trens i estacions, tant és si serveixen molt o poc o si estan buits o plens, si les vies grinyolen o es rovellen; el que vingui després, si se li acut, ja se’n farà càrrec.

I aquí entrem en un dels grans problemes, el de la cultura del manteniment, una cultura que sembla que els polls ressuscitats no han acabat d’assimilar. Existeix, en el sector dels que s’hi dediquen, una mena de manteniment que se’n diu preventiu. No és cap invent, ve de segles enrere, quan els nostres avis ja el practicaven amb els seus carros. No els calia esperar que una roda es trenqués; quan ja portava uns quants anys, abans no els donés un disgust —el disgust era una bona mesura—, la canviaven. Era una cultura, la de preveure, la de la prevenció; ja ho deia Isop en la seva faula, encara que no anés de manteniment, ensenyava que el futur s’ha de saber veure i actuar perquè no t’agafi amb els pixats al ventre.

Però prevenir costa diners, no dona gaire prestigi i, sobretot, no permet inaugurar res. Canviar una roda abans que es trenqui no té cap interès per a qui està acostumat a presumir del vehicle. I així, el que vingui després ja se’n farà càrrec i, si aquest tampoc ho fa, els que estiguin a la sala de comandament ja improvisaran.

Perquè això sí, pobre del que estigui a la sala de comandament el dia que els ordinadors s’espatllin perquè tenen un sistema de més de vint anys, o que els hagin robat tot el coure de la via, o que la línia telefònica vagi a batzegades. Aquell dia serà el que li marcarà, de per vida, un abans i un després. Ningú no li va explicar que, per ves a saber quin sou, podria acabar sent l’únic responsable —únic, he dit?— de qualsevol accident que es produís a la zona que li pertocava. Potser algú havia advertit que les coses no anaven prou bé, potser s’havien anat acumulant petites incidències, potser s’havien ajornat decisions per no gastar. Però, quan arriba el desastre, totes aquelles decisions preses durant anys queden molt lluny de la sala de comandament.

Tenim la xarxa d’alta velocitat més extensa d’Europa, però sembla que l'entusiasme per mantenir-la no ha crescut al mateix ritme que els quilòmetres inaugurats. Tot un mèrit. Però ningú no fa examen de consciència, ningú no és capaç de reflexionar i posar cada cosa al seu lloc, tots en són còmplices, tots han inaugurat part del desgavell. Refer el que està mal fet vindria a ser l’antítesi de la inauguració, i això podria restar vots.

I és aquí on tornen a aparèixer els polls ressuscitats. Es compren el Ferrari (o un Mercedes), presumeixen davant de tot el veïnat, deixen les revisions per a més endavant i, quan un dia el cotxe surt de la carretera perquè porta els pneumàtics gastats, busquen el mecànic per carregar-li les culpes. Potser aquell mateix que, temps enrere, ja els havia advertit que les rodes, al cap d’uns determinats quilòmetres, s’havien de canviar, encara que per fora semblessin noves.

Afegeix TOT Rubí com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.