Plaça de braus provisional a la zona verda de l’escardívol

Era el 30 d’octubre de 1974. A la casa gran de Rubí es va convocar una roda de premsa. L’alcalde i set regidors es van asseure davant dels periodistes i corresponsals rubinencs per respondre totes les preguntes que volguessin fer. Era la segona que es feia en aquella legislatura; ningú no recorda si en mandats anteriors n’hi havia hagut cap. Un fet insòlit aleshores —i encara més avui.

Segurament les preguntes no devien ser difícils de respondre. Aquell dia, l’alcalde va anunciar amb solemnitat que a la vila, concretament a l’Escardívol al costat de la piscina municipal, s’hi instal·laria una plaça de braus. D’entrada seria provisional (portàtil, en deien) i, si els rubinencs omplien les seves 3.000 localitats, es podria plantejar construir-ne una de fixa.

S’hi van fer tres corrides: la primera, el 17 de novembre, presidida per l’Il·lustríssim Sr. Alcalde, que no va omplir —alguns clars, deia La Rubricata—; la segona, el 22 de desembre; i la tercera, el 9 de febrer de 1975, ja amb una fluixa mitja entrada.

En aquesta darrera va actuar com a novellera una noia, Maria Goretti, que, tot i fer-ho molt bé, va patir els comentaris d’un conegut cronista —membre actiu de la Guàrdia de Franco, que, per cert, donava classes de batxillerat amb la pistola a la butxaca—. Masclista fins al moll de l’os, no es va poder estar d’escriure:

“Pese a lo bien que lo hizo y de estar dentro del Año Internacional de la Mujer, debemos reconocer que los toros son cosa de hombres. Ni por un momento quiero pensar en el hecho triste de ver a esa muñeca moviéndose en la arena y echándole valor a su arte, empitonada por la bravura del novillo.”

Després d’aquella corrida, la plaça es va desmuntar. Era un ús provisional i ocupava un espai qualificat de zona verda segons el PGO de 1971. Hi va haver, doncs, un respecte formal per la legalitat vigent. Si s’hagués volgut mantenir la plaça de manera definitiva, hauria calgut un canvi de planejament. Urbanísticament, res a dir. Una altra cosa hauria estat el debat sobre el seu ús final: la plaça de braus no semblava oferir gaires perspectives d’èxit.

Avui, l’Escardívol continua sent zona verda segons el planejament vigent (PGO de 1981), però sembla que tant el govern municipal com part important de l’oposició coincideixen a convertir-lo en aparcament. Mitjançant una argúcia legal, s’afirma que es tracta d’un ús provisional. Una provisionalitat que, tanmateix, no té data de caducitat i que, per tant, té més vocació d’ús definitiu que no pas de transitori.

Amb aquesta pràctica —i no és un cas aïllat: hi ha diversos aparcaments en zona verda— es priva la ciutadania d’espais lliures. Si realment es volen mantenir aquests usos, la llei és clara: cal regularitzar-los com a usos definitius i, sobretot, localitzar i qualificar nous espais verds que substitueixin els que ja s’han exhaurit. Tot el que no sigui això és una pèrdua neta de ciutat.

No es tracta només d’urbanisme, sinó de model de ciutat. Govern i la feble part d’oposició no poden amagar-se darrere d’argúcies legals ni de la inèrcia administrativa. Si consideren que l’aparcament és imprescindible, han de tenir el coratge polític de dir-ho, modificar el planejament, assumir-ne les conseqüències i, sobretot, compensar la pèrdua d’espai lliure amb noves zones verdes reals, no només sobre el paper. Caldrà veure què en dirà el nou POUM.

La ciutat no perd espais verds de cop: els perd gota a gota, cada vegada que s’accepta una excepció, cada vegada que es mira cap a una altra banda. I quan finalment es constata la pèrdua, ja no hi ha retorn possible. El que avui es tolera com a provisional és el precedent que demà farà impossible qualsevol defensa del sòl lliure.

Rubí va demostrar l’any 1974 —potser per casualitat— que sabia respectar el planejament. El que resulta incomprensible és que, cinquanta anys després, amb més coneixement, més normativa i més consciència ambiental, s’accepti com a normal allò que abans es va saber limitar.

Això no va d’aparcaments. Va de respecte pel planejament i de decidir si els espais verds són un dret col·lectiu o una reserva a disposició de la conveniència política del moment.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.