El president embolicat

Hi ha moments en què el debat urbanístic sembla reduir-se a una paraula. Avui és “densificar”. Abans en va ser una altra. Les paraules canvien, però el mecanisme es repeteix: una realitat complexa es transforma en consigna. I la consigna, per definició, simplifica. Quan el president defensa que cal “densificar tant com es pugui”, no només proposa una direcció; dona per resolta la pregunta prèvia, que és precisament la que no està resolta: quin és exactament el problema que volem resoldre? Perquè aquesta pregunta, encara avui, no té una resposta de comú acord. Hi ha qui sosté que el parc d’habitatge és suficient - si es mobilitzen els habitatges buits, si s’actua sobre la SAREB, si es limita la infrautilització, si es regula el lloguer turístic, si es limiten els preus de lloguer... - i hi ha qui afirma que el dèficit és estructural i que només es pot corregir construint més. Entre una posició i l’altra no hi ha matisos, hi ha un desacord de base. I sense diagnosi, qualsevol política corre el risc de ser més inèrcia que decisió.

Les paraules, en urbanisme, deixen rastre. A Rubí, fa anys, es va utilitzar el terme “esponjar”. Va tenir recorregut polític perquè evocava una ciutat millor. Però quan es va traduir en actuacions concretes, es va evidenciar que darrere hi havia més expectativa que criteri. No és un cas aïllat. És un patró: quan el llenguatge va per davant del pensament, el resultat acostuma a quedar per sota de la promesa. En el cas actual, “densificar” sembla oferir una resposta clara. Però aquesta claredat és aparent. Densificar pot voler dir moltes coses: completar teixits, transformar usos, augmentar intensitats o simplement construir més. Posar-ho tot sota una mateixa paraula facilita el discurs, però evita distingir entre situacions que requereixen respostes diferents.

Aquesta ambigüitat es fa especialment visible quan s’analitza qui hi ha al darrere d’aquest plantejament. L’augment d’oferta d’habitatge pot ser una condició necessària en molts casos, però no és suficient ni es tradueix automàticament en preus assequibles. El mercat construeix on hi ha rendibilitat, no necessàriament on hi ha necessitat. I si no es discrimina la demanda, el resultat pot ser més volum… sense més accessibilitat.

Hi ha, a més, una dimensió que sovint queda en segon pla: la capacitat real de la ciutat i del territori. L’habitatge no existeix de manera aïllada, sinó integrat en un sistema de serveis, infraestructures i equipaments —hospitals, escoles, carrers, zones verdes. Quan aquest sistema ja opera al límit, incrementar la densitat sense reforçar-lo genera tensions que no sempre són immediates, però sí inevitables.

El creixement també planteja una qüestió de fons: fins on? Si el problema es resol construint més, quin és l’horitzó implícit? No és una pregunta retòrica. És una qüestió de model. Planificar no és només respondre a una necessitat present, sinó definir un límit assumible. Però potser la distinció més rellevant és una altra: no tota la demanda és igual. Hi ha qui necessita accedir a un habitatge digne i hi ha qui vol millorar el que ja té. Tractar-ho com si fos el mateix condueix a una única resposta: construir més. I això, sovint, només resol una part del problema.

Davant d’això, hi ha una via menys visible però més exigent: reestructurar la ciutat existent. Transformar teixits, reutilitzar edificis, ajustar allò que ara funciona de manera ineficient. Són operacions menys immediates, però permeten intervenir sense incrementar directament la pressió sobre el sistema. Tot plegat apunta a una necessitat clara: reforçar el paper del criteri tècnic i de la mirada independent en la presa de decisions. L’urbanisme difícilment es resol amb una paraula o amb una urgència. Requereix diagnosi, capacitat d’anàlisi i una certa distància respecte de les respostes immediates. Sense això, el risc no és només equivocar-se, sinó repetir errors amb un nom nou.

Per això, més que discutir si cal densificar o no, potser caldria tornar a una pregunta més simple i més incòmoda: estem resolent un problema o només estem construint una resposta? Perquè no és el mateix. I quan la resposta es construeix abans d’entendre el problema, el que s’havia de simplificar acaba, inevitablement, complicant-se.
 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.