Qui no ha acudit mai a urgències d'un Hospital?

La situació de la sanitat pública actual no té precedents. Amb una rotunda vaga mèdica mai abans viscuda i unes llistes d'espera desbocades, aquella joia nostra que era la sanitària, fa transformar la idea que teníem de l'estat del benestar. Una classe política que la utilitza per a tirar-se els trastos al cap els uns contra els altres, siguin estatals o autonòmics, com a progressistes i conservadors. El curiós és que un govern estatal que es defineix com a progressista, igual que el català, no mostra un àpex de voluntat de correcció i millora. Així la ministra de Sanitad, Mónica García, tan reivindicativa, sindicalista ella i abans doctora pro Marea Blanca, tatxa als metges com a classistes i superbs encara que els continuï utilitzant com a esclaus.

Curiosament ara la ciutadania ja no aplaudeix a les vuit del vespre als balcons ni venta el cul d'una cassola per a exigir una rectificació tant en el tracte dels pacients com del personal sanitari, aquell tan victorejat en temps de la pandèmia.

I és que… Qui no ha acudit alguna vegada a les urgències d'un hospital?. La pregunta encara que sembli frívola ens pot portar a diverses reflexions.

Les urgències de qualsevol hospital públic, reben centenars de visites diàries. Per infarts, accidents de trànsit, traumatismes i fins i tot per polls. Així és, la gran majoria dels motius de consulta en aquests serveis no són qualificats com a urgències ni molt menys com una emergència. Una emergència es defineix com aquella situació sobtada que amenaça la vida o la funció d'un òrgan i requereix l'acció immediata per risc vital. Exemples podrien ser un infart o una pèrdua de consciència. La urgència implica un risc potencial i és aquella situació que requereix assistència mèdica però pot esperar un temps raonable sense perill immediat (exemple, un dolor abdominal o febre alta).

A causa de la ja habitual congestió/saturació /col·lapse de les urgències hospitalàries, a Catalunya ja a principis de la dècada dels 2000 comença a implementar-se el Triatge Estructurat en els serveis d'urgències, sent una fita fonamental a partir de 2003. El Departament de Salut de la Generalitat ho estableix com a model únic i estandarditzat per a tota Catalunya en 2009. Això és, el pacient a l'arribada a les Urgències de l'hospital un professional acreditat l'avalua i el classifica en un dels cinc nivells que prioritza als pacients segons la seva gravetat clínica i no per ordre d'arribada. Així, no existeix allò de “l'últim si us plau?”.

Aquí és on hauria d'aparèixer la primera reflexió. Per què hem acudit a Urgències? El gruix de consultes a les urgències hospitalàries no corresponen a una emergència ni a una urgència.

La gran majoria de la ciutadania acudeix a aquests serveis perquè en el seu CAP (Centre d'Assistència Primària) de referència sol existir una llista d'espera fins i tot de diversos dies. És sabut que a l'hospital, encara que després de romandre hores d'espera, serà visitat en aquest mateix dia i se li realitzaran les exploracions necessàries al moment i amb resultat immediat. Un ciutadà del carrer i no de l'àmbit sanitari, no té per què saber si el seu motiu de consulta és urgent o no. El preocupa la seva simptomatologia i vol obtenir una explicació (i tractament) com més aviat millor. Allò de la immediatesa tan en voga. Serveixi la dada que en 2025, les urgències hospitalàries a Catalunya van augmentar un 2´1%.

Curiosament durant la nostra educació escolar, se'ns ensenya que si polinomis, derivades, fins i tot la fórmula del butà o la guerra dels Cent Anys. Però no se'ns cultiva per a muntar un endoll, economia domèstica, a utilitzar un desfibril·lador automàtic públic o unes mínimes maniobres de RCP bàsica (Reanimació Cardio-Pulmonar). De la mateixa manera, signes o símptomes motiu per a acudir a unes Urgències hospitalàries.

Aquí es podria enllaçar amb el tema de copagament sanitari, ja abans valorat per algun polític. Boí Ruíz en els 2010 va ser un defensor de tal mesura. Òbviament és una norma “políticament incorrecta” i el partit que l'establís sap que molt possiblement no tornaria a governar.

És per això, que una de les mesures per a revertir les llargues llistes d'espera en l'Atenció Primària i la sobresaturació de les Urgències, passi per l'educació de la població, sabent que es necessita de la sanitat pública però que també es consumeix molta d'ella en ser “gratuïta”. Fins i tot per part dels detractors i negacionistes dels impostos. Aquesta mesura de l'educació sanitària de la població, amb sort tindria resultats a molt llarg termini.

Una altra mesura per a disminuir els embussos en llistes d'espera dels CAPs i de les consultes externes hospitalàries, òbviament passa per augmentar els pressupostos en Salut. Això implica més recursos de professionals i millor tracte d'ells sense que es vegin obligats a buscar millors condicions en uns altres lares i latituds. La població aquí cada vegada augmenta més, pel motiu que sigui, i les patologies es van cronificant a causa de l'augment de l'esperança de vida.

Finalment i sent el model que impera actualment, la ciutadania continua acudint a les Urgències de l'hospital. Quan sigui i pel que sigui. 24 hores obert en un full time i amb un full equip considerat com a pràctic, funcional, ràpid i efectiu. I a la mínima que al professional se li ocorri explicar al consultor/pacient que el seu motiu de consulta no és una urgència hospitalària, corre el perill de rebre sense cap mena de vergonya un “per a això et pago”. Voltaire diria “Amb els necis no es discuteix: se'ls escolta, se'ls somriu i se'ls oblida”. I és que estar de guàrdia en un hospital fa anys que ja no és allò per què van ser creades les guàrdies: estar de presència física per si arriba una emergència o urgència de les de veritat. Fa anys és una assistència continuada ambulatòria, fins i tot per polls. No és d'estranyar el cansament i frustació dels professionals i més si obligatòriament, a part de la seva jornada ordinària de 40 hores, han de realitzar al mes unes 4-6 guàrdies cadascuna de 24 h pagades a preu irrisori i de saldo.

Així, els responsables de la Sanitat de l'Estat i de Catalunya segueixen sense voler escoltar, ni a pacients ni a sanitaris, i aplicant de manera indigna i amb poca dedicació resolutiva allò de “Les Urgències hospitalàries són PA PER A AVUI, encara que FAM PER A DEMÀ¨.

Mentrestant, seguirem com a tal cosa.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.