Rubí, ciutat o poble gran

Em ve a la memòria quan es va instal·lar el primer semàfor a Rubí, no recordo la data,  cap a la dècada dels seixanta, els historiadors  segur la deuen saber. Es van sentir molts comentaris, el més recurrent va ser que aviat seríem una ciutat. El semàfor era tot un símbol de modernitat, i com el semàfor, d’altres innovacions, un dispensari, una ambulància, la central telefònica semiautomàtica i el més important, un creixement desmesurat. Tot apuntava que assoliríem ser ciutat si només teníem en compte el nombre d’habitants. No se sabia si en calien 20.000 o 60.000, s’havia de créixer. Ens calia un nomenament oficial. L’any 1894 ja havíem obtingut el títol de Vila, s’havia de pujar de divisió. Tant era si no hi havia prou escoles o ni una zona verda. L’alcalde de la post-rierada tampoc va aconseguir el títol. Potser no ho va demanar o els 35.000 habitants que tenia Rubí el 1975, any que va plegar, no eren suficients perquè les autoritats pertinents li atorguessin. No va ser fins a l’any 1987 que Rubí, amb 47.000 habitants va obtenir el títol tan desitjat, mitjançant un decret del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Fins i tot, va passar pel davant d’altres poblacions més grans com l’Hospitalet. Aquests nomenaments, que encara es produeixen, eren i són discrecionals i d’un marcat arcaisme medieval. Per tant, una qüestió: el títol dona la veritable mesura de qualitat que li cal a una població per ser ciutat?

Els ciutadans perceben una ciutat en altres aspectes com les infraestructures, els serveis, la història o l’organització social i cultural. El títol oficial és com aquell diploma que et donen per haver participat en algun esdeveniment sense cap meritació. No trobarem una fórmula exacta que ens marqui quin és el grau d’assoliment de ciutat d’un lloc on viu molta gent, sí que hi ha alguna llei antiga que en diu alguna cosa, però de poca precisió. Per saber on som, treball previ obligat en qualsevol projecte, és un bon exercici veure com hi hem arribat. Saber de l’orientació del  passat ajuda a decidir si hi continues anant o trenques per virar cap a una altra banda. El drama sorgeix quan no es té nord ni se sap d’on es ve.

Analitzant la història i remuntant-nos al ja mencionat 1894 (La dinastia de 1 de setembre de 1894), es constata que Rubí, amb 3.500 habitants, tenia tres casinos o centres culturals, el Domènec (enderrocat el 1973), el Jardín (actual Casino) i el Rubinense (després Centre Democràtic i enderrocat el 1975). Després, l’any 1921 es construiria el Casal Popular, llavors, tenia 5.000 habitants. La relació d’un centre cultural per cada 1.250 habitants ens fa saber d’un poble pròsper, amb identitat que, tot i no anar sobrat econòmicament, creixia de forma natural acollint immigració sense problema. Dos fets van estroncar l’evolució per poder arribar al segle XXI com a ciutat amb tots els ets i uts: la guerra civil del 1933 i la rierada del 1962. La primera va convertir l’associacionisme en foscor cultural; la segona la va aprofitar el règim per endurir-se en detriment dels pocs brots que sobrevivien i que, urbanísticament, el desgavell fos la norma, amb la prioritat del creixement per sobre dels serveis bàsics.

Avui Rubí, ciutat, està a mig camí de progrés i modernitat d’aquell poble. Considerar ciutat una població de 80.000 habitants, l’any 2025, sense cap hospital, amb una única biblioteca, sense cap cine, amb pocs centres esportius de barri, amb alguna escola a precari, amb dèficit d’espais lliures (molts ocupats per aparcaments) i amb la manca d’algun museu històric, resulta agosarat i conformista. Més aviat, i amb una visió optimista, parlaríem d’una ciutat en evolució. No es tracta d’adjudicar les mancances a uns governants o altres. De la mateixa manera que no es pot oblidar que també s’han fet accions que van en el bon sentit. Però encara en queden per realitzar o corregir. És necessari recordar que teníem una identitat plural, que érem capdavanters en la planificació del territori, que vam  ser dels primers pobles a fer un eixample el 1875 per davant de ciutats grans i dels primers que va redactar un Pla General després de la mort del dictador, l’any 1981; és necessari recordar que al segle XIX teníem quatre centres culturals, cada un amb la seva biblioteca, que al segle XX havíem arribat a tenir tres cinemes alhora. Podem allargar la llista en altres aspectes. Recordar, conèixer i respectar el passat ens orienta en què hem de recuperar, què ens fa falta i a què podem renunciar, en definitiva adquirir (recuperar) una identitat. Tenir coneixement de la història és imprescindible per avançar. I no parlo d’arqueologia.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.