Gaspar Vilalta: “La fúria de l’aigua els havia deixat despullats”

En Gaspar Vilalta només tenia 25 anys en el 1962. Avui, amb 84 anys, encara no pot evitar emocionar-se en reviure la imatge de les persones, sobretot criatures, que van perdre la vida en la tràgica rierada que va suposar un abans i un després a la ciutat de Rubí.

Aquell fatídic 25 de setembre, en Gaspar vivia al carrer Santa Maria de Rubí i feia molt poc que s’havia casat amb la seva dona, la Maria Antònia Martínez. Es va aixecar al matí alertat pel seu pare, que li va dir: “Gaspar ha passat una cosa molt grossa”. Només posar els peus a terra ja va notar que hi havia un pam d’aigua a terra, i com brollava dels inodors i les dutxes, ja que el clavegueram no donava l’abast.

Juntament amb la seva dona van anar en direcció a la riera, a la zona de l’Escardívol, on estava tot inundat. “Allà vam veure la gran rierada i els llampecs”, explica en Gaspar, qui recorda que la llum del poble havia marxat i a les persones que anaven a treballar a les fàbriques els hi demanaven que se’n tornessin perquè ja no quedava res.  

Va ser precisament la resplendor dels llampecs que li va permetre veure una casa de pisos amb gent a dalt i “amb un altre llampec ja no hi eren, se l’havien emportat”.

Segons el rubinenc, el cúmul d’aigua provenia des de dalt de tot, a Sant Llorenç de Munt, l’origen de la riera, i es va topar amb un tap de brossa i deixalles acumulades, on precisament hi ha ara un altre pont, el del carrer Cadmo, i el monument en homenatge a la rierada del 25 de setembre. Això va provocar que es concentrés una gran quantitat d’aigua, com si fos una mena d’embassament, fins que “va rebentar i va escombrar la barriada de l’Escardívol, les cases i les fàbriques”.

“L’endemà a primera hora es van muntar camions i anàvem per on havia passat la rierada. Ens va tocar un lloc on hi havia un recés d’aigua i estava ple de morts i criatures...va ser molt dur. Fins que va venir un senyor amb un cotxe i portava peces de roba de fabricant de teixits, i les va anar tallant per fer llits i posar als morts”.

A en Gaspar Vilalta se li trenca la veu quan recorda l’estampa d’aquell dia, i com la riera havia dipositat els cadàvers, “molts nens, pobrets”, i fins i tot una dona embarassada.  “La fúria de l’aigua els havia deixat a tots despullats” explica l’octogenari, qui també recorda que “hi havia un home gran que agafava herba i els hi posava a les senyores”, per cobrir-les.

El nombre de persones que van morir, impossible de saber amb certesa

Pel que fa al nombre de persones que van perdre la vida, en Gaspar Vilalta creu que mai se sabrà del cert. Tot i que es calcula que va haver-hi centenars, el rubinenc recorda que moltes de les persones que van morir en la rierada vivien en construccions precàries en els seus marges quan es van veure sorpreses per l’envestida de l’aigua. En aquella època hi havia moltes famílies immigrants que provenien d’Andalusia i altres pobles, però la majoria d’elles no estaven censades ni constaven en cap registre oficial.

De fet, Vilalta assegura que tal va ser la magnitud de la tragèdia que alguns cadàvers, arrossegats per l’aigua fins al mar, es van trobar temps després en pobles pròxims a la Costa Daurada.

En Franco, el rei i el locutor de ràdio

En Gaspar Vilalta recorda com l’endemà de la tragèdia “es va bolcar tothom a ajudar i arreglar la riera” i van venir diverses autoritats de l’època, com en Franco, Muñoz Grandes o el rei Joan Carles, i que hi havia un locutor de ràdio, Joaquín Soler Serrano,  “que constantment donava notícies del que passava aquí” des dels estudis de Miramar.

Del dictador recorda com va passar amb el seu cotxe davant de l’Ajuntament i va fer un parlament. “En Franco va dir que al cap d’un any tornaria per veure com havia anat i sembla que no se’l van creure gaire perquè quan va tornar tothom corrents (...) La nit abans encara plantaven arbres i feien coses”.

El rubinenc “immortal”

D’aquest dia tan dolorós però, en Gaspar i la Maria Antònia també recorden algun fet curiós, com és el cas del rubinenc que havia estat a punt de morir dues vegades però finalment va salvar la vida. La primera vegada va sobreviure a l’explosió d’una caldera a la fàbrica de cal Viloca, que va causar la mort d’una desena d’obrers i diversos ferits.

Quatre anys més tard també el va enxampar la rierada però la força de l’aigua tampoc va poder amb ell, ja que es va mantenir aferrat a unes branques i va aconseguir no morir ofegat. “Era un home fort i es va salvar de miracle”, explica el matrimoni, qui recorda que a la ciutat des d’aleshores se’l coneixia com “l’immortal”.

Actualment, en Gaspar i la Maria Antònia viuen a Can Rosés i des de la terrassa de casa seva es pot veure, al fons, els característics edificis ataronjats del barri del 25 de Setembre, que van acollir els damnificats de la rierada i recorden la tragèdia del 1962 a la ciutat de Rubí. 

 

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.