"En Josep Maria Roset era un personatge d'aquests que t'atrapen"

L’Eduard Puigventós és un historiador local que va tenir l’oportunitat de conèixer i aprofundir en la vida de Josep Maria Roset per poder escriure el seu perfil biogràfic al llibre ‘Tal com jo he vist’, un recull de les 180 imatges més representatives de l’extensa trajectòria del reconegut fotògraf rubinenc.

Puigventós parla del Josep Maria Roset com una persona autodidacta, inconformista, amb un gran anhel de llibertat i amb un estil molt personal a l’hora de retratar escenes de la vida quotidiana i altres esdeveniments de l’època, com la mort del doctor Gregorio Marañon, la boda del xa de Pèrsia, o d'altres que mai van veure la llum.

Des del TOT Rubí fem un particular homenatge al fotògraf rubinenc que ens va deixar el passat mes de setembre, a l’edat de 88 anys, recorrent la seva trajectòria vital darrere de l’objectiu i mantenint sempre un vincle especial amb la seva ciutat.

D’on és el Josep Maria Roset?

Ell neix l’any 1932 a Rubí. La seva mare era carnissera i el seu pare tenia cabres, era pastor. Van viure primer al carrer Murillo i després a la casa dels masovers de Can Rosès, però sense exercir com a tals, perquè al seu pare li anava molt bé per al ramat. El seu pare va morir l’any 47, quan el Josep Maria tenia 15 anys, i aleshores van tornar a viure al poble.

El poble és la ciutat de Rubí?

Sí. A casa sempre dèiem el poble a l’altra banda de la riera (entre riures).

Roset prové d’una família molt humil i treballadora. Com neix la seva passió per la fotografia?

Tal com l’he conegut de gran, i segons m’han explicat, ell sempre havia tingut un interès i molta curiositat. Sempre ha estat molt autodidacta i tenia un gran sentiment de llibertat,  creativitat, aprenentatge, inconformisme...De fet ell no va ser un gran estudiant i la seva mare de seguida el va enviar a aprendre l’ofici de manyà.

Arriba un moment que en Josep Vallhonrat, un amic seu, li ensenya un càmera de filmar i aleshores comencen a jugar amb allò que li crida tant l’atenció. Un dia, quan tenia 15 anys, va anar a la botiga de la Núria Ollé i va comprar la seva primera càmera: una univex de baquelita. Llavors va buscar gent de Rubí perquè li ensenyessin algunes tècniques, però als fotògrafs de l’època no els hi feia gaire gràcia pensar que algú els hi podia fer la competència. Fins que un amic seu de la feina li va presentar al Pascual Bibian, un fotògraf de Sant Cugat, qui el té com a pupil i li ofereix feinetes que li sortien a Rubí.

Quan en Roset va tornar del servei militar, el Bibian va veure que tenia certa habilitat i van crear la societat Bibian Roset, que combinava amb la feina de manyà al Vapor Nou i sortia a fer petits reportatges que li encarregaven.

En el 57 es va decidir a muntar el seu primer negoci de fotografia, que estava al passeig Francesc Macià de Rubí, i s’hi va dedicar un parell d’anys només. Aleshores era jove, tenia un esperit lliure, inconformista, de descoberta del món, i el que va fer és vendre el negoci. Llavors va demanar un certificat de bona conducta a l’alcalde d’aquell moment, que era el Fortino i va anar a Madrid l’any 59.

Recordo que Roset em va explicar que va tenir molta sort perquè va arribar a Madrid i al cap de dos o tres dies va veure l’anunci de l’ABC on deia que buscaven algú per fer fotografies. S’hi va presentar i en poques setmanes va veure un altre anunci on l’agència Europa Press feia proves per agafar reporters gràfics. Ell va anar a fer un parell de reportatges, els hi va agradar i se’l van quedar. Aquí és quan comença aquesta etapa de fotoperiodista, que potser és la més important de la seva vida.

Què fotografiava el Roset?

Ell com a reporter feia les activitats que li encomanaven, des d’esdeveniments quotidians, o quan s’havia mort un personatge, fins a activitats esportives, maniobres militars...De vegades acompanya el Jesús Hermida i el Jaime Peñafiel a fer entrevistes. Recordo que la Laura Tarré, historiadora de la fotografia que va valorar en el seu dia tota l’obra del Roset, deia que el Josep Maria tenia una visió molt personal del que retratava.

D’aquesta etapa d’Europa Press, el que més reconeixement li va portar va ser la mort del metge Gregorio Marañon. Va fer unes fotos molt curioses amb les mortalles en primer pla que li va publicar la revista Life.

També va ser l’únic fotògraf espanyol enviat a la boda del xa de Pèrsia, que era com de la jet set de la premsa rosa de l’època, i que es va casar amb la Farah Diva l’any 1959. A més, quan va acabar, de seguida va anar a l’hotel, va revelar els carrets i els va enviar molt ràpidament perquè arribessin abans que ell amb l’avió i es publiquessin abans que la resta.

Un fotoperiodista que perseguia l’exclusiva...

A més, també es va sentir molt frustrat quan Joan de Borbó tenia l’entrada prohibida a Espanya i el va enganxar a Mallorca. El Josep Maria va fer fotos d’incògnit però aquest reportatge mai li van publicar.

Per què no va poder publicar les fotos del comte de Barcelona?

Perquè era una activitat compromesa o il·legal i no es va publicar mai. Sé que ell va investigar si Europa Press va conservar aquestes fotos però tants anys després, perquè això seria en els anys 60, ningú sabia què havia passat amb aquestes imatges.

Perquè era il·lícita l’activitat del pare de Joan Carles en aquella època?

Ell em va dir que era una recepció amb la flor i nata de l’illa i, en aquell moment, el comte de Barcelona tenia l’entrada prohibida a Espanya. Franco encara no havia nomenat com a successor al seu fill. 

Com continua la trajectòria professional del Josep Maria?

Hi ha un moment que ha de marxar de Madrid perquè a l’estiu dels anys 60 el president argentí, Arturo Frondizi, viatja fins a la capital madrilenya. Davant la seva arribada, la policia vigilava que no hi hagués prostitutes o lladres que cometessin furts. Aleshores algú, per protestar, va col·locar un petit artefacte en un local. El Josep Maria va anar a fer fotos de l’explosió d’amagat. Era un lloc molt fosc i amb les càmeres d’aquella època havies de procurar tenir un bon pols, controlar la llum, que la velocitat fos lenta...Va aconseguir les fotos i quan va anar amb el seu company redactor li va dir que tornava perquè no tenia clar que les imatges haguessin quedat bé. Quan va tornar a entrar la policia el va enganxar i el va detenir. Durant el camí va velar el carret però el van tenir detingut 48 hores a la Dirección General de Seguridad, als calabossos. El van interrogar i va quedar fitxat. Des d’aquell moment, la Brigada Político-Social, cada cop que anava a un acte o s’acostava per fer alguna cosa li feien la vida impossible. Inclús de vegades el seguien i li deien que “Rubí era una ciudad muy roja” i que per tant ell tenia la possibilitat de ser un rojo.

Roset se sentia oprimit, va decidir plegar i tornar a Catalunya per fer de corresponsal a La actualidad española, que era una de les revistes importants de l’època.

Hi ha una col·lecció de fotos que apareixen en el llibre ‘Tal com jo he vist’, que tot el que feia era sobretot acompanyar a diferents periodistes, com quan torejava El Cordobés a Barcelona, o van entrevistar al Kubala, o quan el Tàpies feia una exposició...

Era el fotògraf del mitjà i recollia els recursos gràfics.

Exacte. Ell pensava que a Espanya moltes coses no es podien fer, se sentia cohibit, li hagués agradat que hi hagués més llibertat d’expressió i de lectura. Aleshores un company seu li va dir que marxava a França, a treballar a la verema de temporer i en el 61 se’n va anar a recollir raïm. Com sabia una mica de francès, al lloc on estava, que era el Castell de Mirabeau, feia d’enllaç entre els propietaris i els treballadors espanyols que hi anaven. Ell tenia la intenció de quedar-s’hi perquè recordo molt que em deia que anava als estancs i tot el que no podia llegir a Espanya ho tenien allà com si res. Se sentia molt més lliure però quan va tenir notícies de la rierada patia per la seva família, sobretot la mare, i va decidir tornar.

Llavors ja es va quedar a Rubí?

Sí. Va començar treballant en la construcció dels barracons de fusta provisionals per als damnificats de la rierada del 25 de setembre, molt a prop del que és ara la plaça del Progrés. Fins que es va instal·lar a Rubí La Francino i ell s’encarregava dels fotolits per als gravats al buit.

Com continua la seva trajectòria?

En aquella època coneix la seva dona, la Maria Rosa Colomer, i forma una família. Al Josep Maria li agradava molt fer esport i és en els anys 60 quan comença a implicar-se amb la ciutat i el seu vessant cultural.

Ell és un dels fundadors del Grup 64, que era un col·lectiu que volia dinamitzar Rubí amb el teatre, exposicions de pintura i concerts. Ells porten a la ciutat Els Setze Jutge, el Raimon o la Guillermina Motta.

També en el 67, en Josep Maria funda amb altres persones, entre ells l’Ignasi Marroyo, el grup fotogràfic El Gra, que aleshores estava lligat al Centre Excursionista de Rubí.

En aquells anys també obre una nova botiga de fotografia al carrer Cervantes, on fan reportatges, fotografies de carnet...el que feien fins fa poc les tendes de fotografia. Això també li servirà perquè uns anys més tard, ell serà el president de l’associació rubinenca de comerciants.

Era una persona molt activa el Josep Maria.

Sí, i comença a presentar-se a concursos de fotografia. Aleshores guanya diversos premis, entre ells la Placa Joan Bosco a la millor col·lecció per la imatge del naixement del seu fill Oriol, el Premi especial Egara, el Premi Negtor per la imatge de la muntanya de sal...

Hi ha un reportatge bastant curiós que es diu Naixença, que retrata el naixement del seu fill i això va crear certa polèmica perquè era el primer part que es fotografiava a l’Estat, i se li veu al nen encara el cordó umbilical.

En Josep Maria té una gran implicació amb les entitats culturals de Rubí.

A més a més, ell es troba amb el Peter Siegrist i el Juan José Torralba a Ximelis, dos artistes reconeguts, i amb ells fa fotografies, àpats i exposicions conjuntes.

També amb un grup de gent d’aquí Rubí, munten la sala d’art Doble Sis, al costat del Cal Gori, on van fer exposicions de diversos artistes i, inclús, una mostra de Joan Miró.

La seva activitat principal continuava sent la botiga, que va muntar amb la Maria Rosa.

Encara està oberta?

No, la van tancar farà uns 15 anys. Estava a l’avinguda Barcelona, després de traslladar-se del carrer Cervantes, a la vora de la plaça del Domènech (plaça Dr. Pearson).

Diuen que en Josep Maria era una persona molt discreta i humil. Com portava el reconeixement de la seva obra?

Jo crec que estava content, el que passa és que era molt introvertit, mai deia una paraula més del compte. Sempre feia servir molt la ironia. Crec que sí que li agradava aquest reconeixement i no parava de fer coses, però ho feia de manera voluntària, per la cultura i per Rubí. No buscava el reconeixement.

Què passa amb l’Arxiu del Josep Maria Roset? Quantes fotos aplega?

Fa uns anys sé que en tenia més de mig milió de fotos, tant fotos d’ell com d’altres que havia anat recollint, fotos antigues de Rubí o gent que li havia donat els seus fons. L’Arxiu Roset és la part, pròpiament dit, artística i personal, i també històrica de la ciutat. Crec que és un dels arxius de temàtica municipal més important de Catalunya.

On està aquest arxiu? Consideres que s’hauria de promoure?

Home, i tant. Aquest arxiu, encara ara, està als baixos de casa seva. Fa més de 20 anys que es va fer un conveni amb l’Ajuntament que per certes circumstàncies històriques, administratives i personals no es arribar va complir mai, per fer una espècie de centre d’imatges d’en Roset i altres fotògrafs de Rubí. Sembla que ara sí que es tirarà endavant.

Quines altres coses ens pots dir del Josep Maria Roset?

En Roset ha sigut el fotògraf de la transició a Rubí i va fotografiar moltes de les activitats, moviments polítics i manifestacions que van sorgir en els anys 70. També va col·laborar amb la revista El Bullidor, una de les més crítiques i alternatives respecte a l’oficialisme de l’època.

També va fer atletisme durant molts anys i en els últims anys de la seva vida, a més d’organitzar moltes exposicions, va estar molt relacionat amb l’Institut de Teatre de Terrassa, va promoure una entitat a Rubí que es deia Oscura, que era la fotografia estenopeica. Va participar molts anys a l’exposició de la Fira de Sant Galderic, amb el grup d’artistes del carrer Sant Jaume....

Fins als últims anys va estar participant en moltes activitats sempre càmera en mà. El que em va quedar clar quan li vaig fer totes les entrevistes és que tenia ganes de cultura, de llibertat, de fomentar la creativitat, i tot des d’un punt de vista autodidacta i molt personal.

Em comenten, com anècdota, que quan era jove va anar fins a Madrid en bicicleta només per poder veure una exposició.

Doncs no ho sabia però no m’estranyaria perquè era molt esportista i va fer atletisme fins ben gran. Corria amb el GAER (Gimnàstic Artístic i Esportiu Rubí), li agradava fer moltes excursions amb el Centre Excursionista de Rubí i anar a buscar bolets.

En Roset era un personatge d’aquests que t’atrapen, molt tendre podríem dir també. Dins del seu posat despistat era una persona realment compromesa i molt activa. Recomano el llibre ‘Tal com jo he vist’ per veure les seves fotografies.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.