"L'aïllament social és potencialment traumàtic", Raquel Molero, psicòloga

L'estat d'alarma en el qual es troba el país arran de la propagació del coronavirus probablement marcarà un punt d'inflexió en la vida de molts de nosaltres. Entrevistem a la Raquel Molero, directora d’ARA Psicologia i psicòloga d'adults, perquè ens expliqui quines conseqüències pot tenir el confinament en tots els aspectes de la persona i perquè ens aporti estratègies per abordar-lo de la millor manera possible, tenint en compte que és una mesura fonamental per evitar els contagis i el col·lapse de la sanitat. 

Raquel, com ens afecta el confinament mental i físicament?

Aquesta és una situació d'estrès, de canvis, d'incertesa, de dol i de pèrdua. És una situació que ens fa ser conscients de la nostra pròpia vulnerabilitat. L'aïllament social és potencialment traumàtic i és una amenaça per a la nostra salut mental.

Per entendre el que ens passa psicològicament anirem també al físic. Les emocions, malgrat són interpretades i anomenades per la ment, són una experiència corporal i per tant tenen la seva expressió al cos.
Qui s'encarrega de gestionar les nostres emocions és el sistema límbic, que regula els comportaments de supervivència i l'expressió emocional. A més de tasques com l'alimentació, la reproducció sexual i les defenses de lluita o fugida.

En aquesta situació el sistema límbic (emocional) li dirà al cos que es prepari per a una acció de defensa. En resposta als esdeveniments, la lluita – fugida o la paràlisi (immobilitat) poden ser accions automàtiques de supervivència.

Vol dir doncs, que podem sentir símptomes propis de l'ansietat com, pressió al pit, augment de la taxa cardíaca, contraccions musculars, dificultats per respirar, mareig o sensació d'irrealitat. Símptomes que es compliquen, perquè en la situació actual, a més activen la nostra por d'estar infectats.

Podem veure també com l'alimentació es veu afectada, el nostre cos sembla que ens demana aliments més calòrics i amb elevats nivells de glucosa. Això és normal si atenem a què el sistema s'està preparant per fugir d'una situació d'amenaça.

Podem sentir la necessitat de recaptar provisions dels supermercats, de fugir cap a segones residències, lluny del focus de l'epidèmia, o sentir-nos enfadats amb l'Estat, la sanitat, la gent.... aquests són símptomes propis del nostre sistema de lluita.

Per últim entraria en joc el sistema d'immobilitat. Quan s'activa aquest sistema propi del nostre cervell més primitiu, es poden generar símptomes diversos. Dificultats amb la digestió, la son, apatia o regulació deficient de la respiració.

També podem experimentar dificultats amb el pensament, la concentració, sentir-nos embotats o amb una davallada de la creativitat.

Què podem fer quan tinguem moments d'angoixa o ansietat en veure les notícies?

Tancar-les! És important estar informats però també és important escoltar el nostre cos. De vegades el que veiem o escoltem ens és massa difícil de sostenir. Si veiem que ens activem molt podem deixar-ho per un altre moment.

Escollir unes hores concretes per a veure el que passa, i canals no sensacionalistes que ens informin degudament.

També potser fer servir premsa escrita en lloc de televisió si això ens afecta massa. Ara podem llegir la major part de diaris per internet. Llegir en comptes de veure, pot ajudar-nos a posar la distància necessària com per a estar en contacte però amb seguretat.

Creus que la situació actual deixarà a la societat seqüeles?

La probabilitat de desenvolupar símptomes traumàtics dependrà de la capacitat de resiliència, de la nostra capacitat d'estar connectats amb l'experiència sense que això ens sobrepassi i de la quantitat d'estrès que aquesta situació ens obligui a sostenir.

Una professora meva, la Liane Pinto, defineix la resiliència com si tinguéssim una cassola i arròs. Si tenim massa arròs i una cassola molt petita, en tirar-lo a bullir es desbordarà. Si la nostra cassola en canvi és més gran, podrà contenir més quantitat d'arròs sense que sigui massa.

Què passa quan és massa? Que tendim a fer símptomes o a desconnectar parts de l'experiència. Peter Levine ho defineix amb l'acrònim SICAS (Sensació, Imatge, Comportament, Afecte i Significat). Durant alguns episodis d'estrès aquests elements es desconnecten. Aquesta desconnexió amb el que passa, tard o d'hora ens pot generar el que anomenem trauma, o responent a la pregunta amb fidelitat, seqüeles.

Per això és important que ara estem connectats amb nosaltres mateixos. Que ajudem a ampliar la cassola (la nostra capacitat de resiliència). Amb les sensacions del cos, amb les emocions, amb el que sentim i pensem d'aquesta situació. Donar-nos espai per a connectar amb la por i el malestar i també crear un espai per a connectar amb el que és bo per a nosaltres, amb els nostres recursos.

Com hem d'enfrontar i gestionar la situació que vivim?

Jo diria que hi ha quatre paraules claus que són: connexió social, respecte, estructura i permís.

Connexió social, real o digital. És un moment de distància però també d'unió. Amb la connexió social ajudem a regular les nostres emocions i a canalitzar-les d'una forma saludable. Els vincles ajuden a optimitzar la salut mental i física.

Respectar el cos, i les seves necessitats. Necessitat de moviment, necessitat d'alimentació saludable, necessitat de descans.... Si atenguéssim la piràmide de Maslow ara estaríem parlant del primer esglaó, el de l'homeòstasi. Hem de cuidar dels bàsics. És moment de cuidar-nos per a poder cuidar dels altres.

Estructura. Tenir una rutina diària és important. En una situació on no podem predir què passarà; tenir una rutina ens fa sentir sensació de control i estabilitat. Una rutina que inclogui hàbits saludables, d'higiene, esport, alimentació, descans, oci, ocupació i connexió.

També és important permetre. Permetre la tranquil·litat, el no fer res. Estem bombardejats amb informació tot el dia, amb activitats per a fer online. I això està molt bé perquè ho podem fer servir per donar estructura a aquests dies, però per altra banda hem de permetre'ns estar amb nosaltres mateixos i sentir.

Alguna recomanació especial per a les famílies amb infants?

Els nens petits tenen un sistema nerviós menys desenvolupat i per tant menys mecanismes de defensa per a fer front ells sols a una situació d'estrès. Què podem fer com a pares?

Ocupa't primer de tu, de les teves emocions i d'estar regulat i tranquil. Això donarà confiança al nen i el farà sentir segur de què tot va bé.

Explica-li què passa i dóna-li temps per expressar les seves pors i preguntes sobre aquesta situació. Ajuda'l a posar nom a les seves emocions i sensacions físiques (Què notes al cos? A quin lloc del cos?)

Assegura't de què el nen se sent protegit. Acompanya'l en el seu ritme. Potser si fa massa preguntes, deixa passar una mica de temps entre respostes per ajudar-lo a integrar.

Troba un lloc segur a casa i un temps, a on el nen pugui expressar com se sent en aquesta situació. Potser una bona idea és fer un dibuix de les emocions que està sentint o del que està vivint al seu interior. I normalitzar, que qualsevol emoció és normal i transitòria.

També jugar a jocs com el pica paret, que els facin activar el seu sistema nerviós i els facin també gestionar la desactivació (quietud) els ajudarà a fer el seu sistema més resilient. Entrar en l'activació i sortir d'ella sense passar a la defensa.

En general tenir paciència i sostenir i escoltar qualsevol emoció que tingui el nen; en lloc d'intentar distreure'l.

Un missatge esperançador o d'ànims?

Hem de pensar que quedant-nos a casa estem fent un treball. No és quelcom passiu. Estem construint un món de protecció per tots. Per aquells que estan a primera línia com els sanitaris, per aquells que han de sortir a treballar, per als nostres. Cada cop que no sortim, és un cop que no fem servei a la propagació del virus. Junts som vulnerables, però també junts en la distància és l'única forma de fer-nos forts.

Segueix l'última hora sobre el coronavirus a Rubí a través de les nostres xarxes socials Twitter, Facebook, WhatsApp i Instagram, o a través del nostre butlletí diari.