Lídia Juste: “Som nosaltres les que decidim quan, com i amb qui”

Entrevista a la que ha estat fins fa poc directora de Ràdio Rubí, coneguda com 'La veu de la ciutat'

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, des del TOT Rubí hem entrevistat a la Lídia Juste. És rubinenca, ha treballat com a periodista i fins fa molt poc ha estat la directora de Ràdio Rubí. També coneguda com 'La veu de la ciutat', va començar a treballar de molt jove a l’empresa Braun de la ciutat i allà, per primera vegada, es va deixar sentir a la megafonia interna de la fàbrica.

Tot i que va arribar una mica de casualitat a la ràdio de la ciutat, col·laborant en un programa infantil, finalment va decidir dedicar-se de ple a l’emissora municipal. Ho va fer malgrat les reticències inicials del seu pare, marcat pels estralls de la guerra i la postguerra.

A partir d’aquí van arribar les falques de publicitat i la cobertura informativa d’actes com la Festa Major o les eleccions a la ciutat. Més tard, i gràcies a la seva magnètica veu, faria diverses incursions en el món del doblatge que s’han allargat fins a dia d’avui.

La Lídia es defineix a si mateixa com una “dona de caràcter” i admet que quan ha pres decisions “ho he fet amb totes les conseqüències”.

Lídia, ets dona, i a més, periodista.

I una persona, que per bo o per dolent, i per a la família, molt coneguda a la ciutat. Per tant, els comentaris no els hi estalviava ningú.

Treballar com a periodista a la ciutat on vius pot ser un problema?

Forma part de l’encant i del problema. De l’encant perquè coneixes els llocs, la gent, les històries...i això t’ho fa molt proper. Ara bé, també tothom posa nom, cognom i sap el que fas i el que deixes de fer. He tingut sort amb els meus pares, que m’han dit que fes el que havia de fer i que la gent digui el que li sembli més oportú.

No he permès mai que ningú em digués res respecte la meva vida privada. I això ho he hagut de posar sobre la taula diverses vegades. Fins i tot amb algun polític, perquè el meu marit s’ha dedicat a aquest món i de vegades han tingut la temptació de fer-me servir de recadera.  Els homes no ho sé, però les dones sembla ser que hi ha una ombra masculina i he hagut de dir moltes vegades ‘aquest senyor és aquest senyor i jo sóc jo’.  És com si nosaltres no tinguéssim capacitat de pensar per nosaltres mateixes. Una cosa és compartir la vida amb algú i una altra és pensar igual. Em sembla una falta de respecte brutal. Si li fessin a ell...

Creus que seria diferent?

És que probablement ja no li farien, dedueixen que ell té el seu criteri propi. Ara jo, pobreta de mi, se suposa que no devia tenir-ne. Sempre he estat una persona molt respectuosa i, en línies generals, he procurat fer les coses amb la màxima professionalitat i sense decantar-me per ningú. Primer, perquè ho crec personalment i segon, perquè només faltaria. Al contrari, de vegades he sigut encara molt més rígida, no fos cas.

Això t’ha fet pensar en algun moment en llençar la tovallola?

No, fins i tot vaig decidir quedar-me a la ràdio després d’haver estudiat doblatge i haver començat a tenir ofertes. M’omplia més la feina que feia cada dia, la informació, les entrevistes, la gent...

He llegit que vas tenir un incident amb un conegut cantant de l’època. Què va passar?

Aquesta és una altra de les coses que et pot sorprendre. Al llarg de les entrevistes que he fet hi ha hagut gent que pensaves que podria tenir un comportament menys adequat, i no, i gent que no t’ho esperaves i, en un moment determinat, et surt amb segons quines coses.

Aquí va venir una vegada el Dyango per fer-li una entrevista. Estava una companya meva tècnica i jo, crec que no anava massa fi i se li va acudir intentar fotre’m mà. Llavors vam aturar l’entrevista i li vaig dir si li passava alguna cosa.

En aquest sentit, crec que les dones ens hem d’empoderar moltíssim perquè som nosaltres les que decidim quan, com i amb qui.

 

En el món del doblatge existia, i crec que existeix encara, com en moltes altres professions, que et convocaven a molts més doblatges si anaves a prendre copes amb el director. Aleshores, com a mi tampoc m’interessava excessivament el tema i al final la meva feina la tenia aquí, vaig poder escollir i em van sortir coses doblatge que tenien un format molt correcte. M’ho he passat molt bé fent el ‘Thalassa’ durant anys i ara fa més de 20 que estic al programa ‘Una mà de contes’, de TV3.

Què n’opines de la situació de la dona actualment?

No podrem decidir què volem i com ho volem fins que no tinguem la immensa majoria una independència econòmica. Això és bàsic i no és fàcil compaginar la feina i la vida. La crisi econòmica impacta encara més en les dones. Sempre que hi ha hagut atur, les primeres que han retrocedit i han tornat cap a casa són les dones. Les coses van canviant i a les universitats ja n’hi ha més dones que homes. Elles, com diu el meu marit, van a estudiar, ells juguen a estudiar. I m’ho crec perquè som més direccionals.

Penso que la humanitat no pot prescindir del coneixement i l’habilitat de més de la meitat de la població, que som les dones. De fet, en quin moment els homes van pensar o decidir que eren millors? Llavors dedueixes que és un moment en el qual probablement tenen por i, evidentment, volen el control i el poder.

Crec que, en aquest moment, s’ha d’empoderar les dones i dir-los-hi que poden ser qui vulguin ser. Costarà un esforç i queda encara molt per fer. I empoderar no significa que ens situem enfront l’home com si fos l’enemic.

Com a mare, crec que tinc el deure de preparar un home perquè pugui estar sol absolutament. En tot cas ja decidirà si vol compartir la seva vida o no, però no perquè li hagin de fer el dinar o posar una rentadora. És important educar homes i dones perquè siguin independents i després que triïn el que vulguin.

Considero que els joves d’ara estan més conscienciats.

Crec que han entès molt millor aquest repartiment de tasques i que si vius amb algú hi ha coses comuns que s’han de fer entre tots, independentment de si es treballa o no.

 

Com valores l’evolució de la ciutat al llarg dels anys?

La meva infantesa és un Rubí rural. Pel carrer de casa, que és el que anava al Celler, passaven els carros amb el raïm i les vinyes...Es un Rubí que ha canviat moltíssim. Crec que es podria haver organitzat millor, i m’explico. Es veia venir que seríem una ciutat metropolitana i que Barcelona aniria creixent cap aquí. Per tant, si havíem de dissenyar una ciutat agradable havíem d’haver dissenyat una ciutat amb espais verds, no només perquè la gent dormi, sinó perquè visqui, passegi...

En aquests moments crec que suspendria en algunes coses. Rubí que té, una piscina municipal? Jo això no ho puc explicar quan surto de Rubí, ni vull. Una ciutat de 78.000 habitants. Amb això està tot dit. No han dissenyat els equipaments suficients per tenir una ciutat amable i aquesta és una feina molt difícil perquè en el seu moment va haver una febre constructiva que ens ha deixat poc marge de maniobra. Rubí té el terme que té, ja no és que vulguem, és que no sé on ho posem.

Treballar perquè la ciutat millori i estigui més ben comunicada és difícil perquè, a més, Rubí són molts rubís diferents. És Rubí del centre, el de les urbanitzacions és un altre, el dels polígons... Penso que cal temps i bons projectes, i no caure en una ciutat dormitori.

També crec que falta molta vida cultural, i no perquè no hi hagi entitats que fan molt bona feina. Trobo a faltar els cinefòrums, l’espai de La Caixa i coses que feien que la gent que volia debatre tingués espais on fer-ho. Va haver una època que Rubí ho tenia molt. Ara poc a poc veus que anem recuperant les tertúlies de l’Ateneu, del grup de l’Aula d’Extensió Universitària, la gent jove que mou la Torre Bassas, etc.

Lídia, t’has jubilat com a directora de Ràdio Rubí però a on et podem seguir escoltant?

Continuo els divendres a la tertúlia de Ràdio Rubí, a partir de les 9:30 i, a més, participo posant la veu en un programa de la casa que es diu ‘Amb accent obert’.  

També en el programa ‘Una mà de contes’ a TV3. Estic molt contenta perquè ja fa molt de temps que el programa va més enllà i ara els contes es treballen de forma molt concreta amb temes relacionats amb la immigració, el divorci, el coronavirus, les dones i la ciència, la por, etc.

Ara obro una etapa de la meva vida diferent i amb totes les expectatives. Sóc una persona molt inquieta, amb interessos i moltes coses a fer. Ens veurem per la ciutat, segur.

Segueix el TOT per estar informat de tot el què passa a la ciutat:

  • Aquests dies, segueix el TOT per estar ben informat en tot moment del què està passant a la ciutat.
  • Última hora sobre el coronavirus, consells, informació de servei i tota l’actualitat.
  • Subscriu-te al WhatsApp del TOT Rubí i sigues el primer en saber què passa a la ciutat. Guarda el número 680 51 03 75 a la teva agenda del telèfon i envia'ns un missatge amb la paraula 'ALTA'
  • Segueix les nostres xarxes socials: FacebookTwitter i Instagram.
  • Subscriu-te al butlletí per rebre les notícies més destacades per correu electrònic.