Silvia Gaju: “Els valors s’estan perdent”

La Sílvia Gaju és rubinenca “de tota la vida” i la directora de l'empresa Sonder Regulación. Recentment ha estat guardonada en l’àmbit empresarial amb el Premi Santa Àgueda, que concedeix anualment el Centro Aragonés de Rubí. Quan l’entrevistem perquè ens expliqui el que ha suposat per ella aquest reconeixement, el primer que ens explica és que el premi l’hauria d’haver rebut la seva mare i no ella.

Sílvia, a què us dediqueu exactament?

A fer els clàssics termòstats, tant mecànics com electrònics. Fem sensors de temperatura, projectes a mida.

Quantes persones hi treballen?

Entre 17 i 20, de Rubí i de Terrassa.

Gaudeix de bona salut l’empresa?

Justos, anem fent.

Quan es posa en marxa?

Va començar en els anys 30 el meu avi. En aquella època feia timbres i material elèctric. D’això es va passar, en els anys 60, a Sopac Regulation, i hi havia dues línies: la part de material electrònic i la de termòstats. A poc a poc es va transformar fins a arribar a ser Sonder Regulación, que ja és tota la família, i es dedica a fer termòstats.

Sempre heu estat en aquesta nau de la Llana?

La primera empresa, quan va haver-hi la rierada, estava a Francesc Layret. En els anys 60, com va haver-hi un gran auge, es va pujar fins a La Serreta. Tot allò ho van urbanitzar el meu avi i el meu pare. Allà van donar més de 5.000 metres per fer l’institut i companyia. Aquí vam venir en el 1996.

Us va afectar la rierada?

Sí, però no va arrasar-ho tot. Quan vam fer el canvi de l’empresa curiosament a les taquilles es veia fins a on hi havia arribat l’aigua. No va afectar per parar-ho tot.

Comences a treballar a l’empresa familiar des de petita?

Jo per mi que en aquella empresa ningú arxivava (diu entre riures). Venien els nens a arxivar totes les coses. Són records que et queden...També entro perquè la noia que feia les comandes se’n va anar a treballar a la ràdio ja que era la seva professió. Des de l’any 81 que estic aquí, passant per tots els departaments. I ara, de moment, sóc el cap de turc.

Quin és el teu càrrec exactament?

Sirvo para un fregado y para un barrido. En teoria sóc la directora gerent o diga-li com vulguis. Les noies al final fem de tot.

Què ha significat per tu el Premi Santa Àgueda? Te l’esperaves?

No, això va ser el senyor Vallhonrat i el senyor Francisco que ho van proposar. Fa il·lusió que et proposin per alguna cosa i se’n recordin de tu, tot i que, realment, si passo desapercebuda millor. Orgull i agraïment.

Al principi de l’entrevista m’has comentat que qui hauria d’haver rebut aquest reconeixement és la teva mare.

Sí, li vaig dir, però ma mare diu “ja estic massa gran, que te’l donin a tu”.

Per què ella?

Perquè és ella qui ho ha pujat tot, juntament amb el meu pare. Jo ho he heretat.

Ets dona i empresària. Què penses de la conciliació?

Tinc família i nanos. Dins de tot, tenia el privilegi, com a filla del cap, de venir amb el nen i el bressol a donar-li el pit.

Aquí tenim moltes noies treballant i prefereixen no fer jornades partides i venir aviat, fer les vuit hores seguides i tenir la tarda lliure. Intentem fer les hores, potser una mica més però les establertes en el conveni, i així per Setmana Santa, l’estiu i Nadal que puguin conciliar amb les festes dels nanos. Fa anys que ho fem així.

Que siguis dona ha influït en aquesta política de conciliació?

No, els meus pares ja ho feien així perquè nosaltres també teníem criatures.

Què cal canviar o millorar?

No ho sé perquè realment és tot molt estressant. Considero que anem accelerats, nerviosos i amb molt mala llet. Els valors s’estan perdent.

És millor ara la situació per a la dona?

Crec que molta cosa ha millorat. Que cal millorar, també. Les mentalitats canvien però costa.

Encara hi ha feina a fer llavors?

Molta, però en tots els aspectes, no només en el de la dona.