“Una persona avorrida és vella encara que tingui 20 anys”

Entrevistem a persones que formen part del grup de gent gran activa de Rubí

Si com diuen l’edat és qüestió d’actitud, podem assegurar que la majoria de persones que formen part del grup de gent gran activa de Rubí són molt més joves del que posa en el seu carnet d’identitat.

Amb el poder de convocatòria de Miquel Raso, president del consell de la gent gran de Rubí, aconseguim reunir en una sala de la Biblioteca municipal a vuit persones majors de 65 anys perquè ens expliquin com se senten, què fan i què han après de la vida.

L’Àgueda és la més gran del grup, té 86 anys i ve de Salamanca. La Neus té 83 anys i és rubinenca d’arrel, “m’estimo molt Rubí” diu molt convençuda.  La Fina i la Carmen, de 73 i 74 anys, són germanes i van néixer a Sevilla. “Ja portem més temps a Rubí que a la nostra terra”.

La més jove del grup és l’Encarna, amb 66  anys. “Vaig néixer en un poblet de Cadis i també m’estimo molt Rubí”, assegura.  La Mercè té 70 anys i és originària de Balsareny. El Lorenzo, de 82 anys, va néixer a un poble de Palència però amb 15 dies el van portar a Valladolid. “Vaig arribar a Rubí després de recórrer mig món”, explica entre riures.

La Felisa té 76 anys i també ve de Palència. “No em considero de cap lloc”, afirma causant sorpresa entre la resta i aclareix, referint-se al seu poble natal: “allò que no m’ho toquin però aquí tinc la meva vida”.  

Per últim, el Miquel, de 68 anys, ens explica que és de Rubí “i sóc l’adolescent del grup”.

La major part dels que van arribar a Rubí d’un altre poble ho van fer en edats molt primerenques i ja porten a la ciutat gairebé més de 50 anys. Els seus fills han nascut i s’han criat aquí. Inclús alguns, com l’Àgueda, ja tenen besnéts.

Com la majoria d’avis, els que tenen nets els han cuidat des que són petits. “La meva néta ja té 24 anys i ara és ella la que em cuida a mi”, confessa la Neus. El Lorenzo té quatre néts i assegura que han estat “25 anys venint a dinar a casa meva tots els dissabtes”. La seva dona té algun petit problema de salut i ja no pot convidar-los com abans però “si ens necessiten estem. Ens portem bé”.

Records de l’època daurada del Casino de Rubí

Durant l’entrevista, que ja s’ha convertit en una xerrada on tothom diu la seva, de cop i volta  la Fina recorda l’època del Casino i explica que ella va celebrar la seva boda en aquest mític edifici de la ciutat. L’Encarna assegura que va conèixer al seu marit al ball dels diumenges i recorda que “també venien a actuar famosos com Miguel Ríos, Los Sirex, un italià que no recordo el nom...”, i afegeix que “ara no hi ha ni cine ni ball”.

La Fina rememora l’època dels 60, en la qual el senyor Calafí separava les parelles joves quan ballaven massa juntes al Casino. “Que corra el aire!” comenta el Miquel que deia. A la festa major de la ciutat també se celebrava un ball de gala, explica la Neus, “i les noies vestien de llarg”.

També recorden les discoteques dels anys 70 a Rubí, l’Estrada i la Madison, i els tres cines que hi havia a la ciutat.

Què significa ‘gent gran’?

A la pregunta de si se senten ‘gent gran’ hi ha disparitat d’opinions. “No em considero una persona jove, perquè evidentment no ho sóc, però amb 70 anys tampoc em considero gran”, comenta la Mercè. De fet, el Miguel apunta que sovint es troba amb la discussió de gent gran que no ho accepta que se la consideri d’aquesta manera.

Al contrari, l’Àgueda i la Neus sí que es consideren gent gran. “A mi no m’importa, una altra cosa és que em diguin ‘aquesta vella’”, explica la Neus. El Lorenzo, que ha col·laborat en la creació de la Hermandad Rociera de Rubí i ha estat voluntari a Càritas, se sent una persona amb certa edat però “tot i que he perdut elasticitat i algunes facultats sóc hiperactiu”.

 

 “Crec que té a veure amb l’esperit de la persona, si és avorrida és vella encara que tingui 20 anys, però si és activa i té bon talant no té per què ser de la tercera edat o edat avançada”, reflexiona la Felisa, qui afegeix “ja sabem que som persones grans però molt millor si ho portes bé”.

La Neus recorda que des de sempre s’ha associat la tercera edat al moment de la jubilació. “A partir dels 70 és quan te n’adones del pas dels anys”, opina la Felisa, tot i que hi ha a la sala hi ha persones que han traspassat aquesta frontera d’edat i no ho senten així.

La recepta per mantenir-se actius

“No m’agrada el sofà, les hores se’m fan interminables” afirma contundent l’Àgueda, i explica que cuida molt el que menja i fa divuit anys que practica gimnàstica. “Em poso al costat de moltes joves i es queden enrere”, assegura als seus 86 anys.

“Jo si fan una bona pel·lícula estic al sofà”, reconeix la Neus, tot provocant esclafits de riure entre la resta d’entrevistats.  És vicepresidenta del consell de gent gran de Rubí i també participa en altres grups, com la marató de contacontes o la coral.

“A mi em falten hores”, diu la Fina, qui té sis fills més els nets. “M’encanta ballar i ho faig molt”. Explica que es va quedar vídua recentment i durant el primer any de dol no ho va fer però és una de les seves passions i també balla en el casal d’avis de Rubí, del que és presidenta des de fa temps.

La seva germana Carmen ja té les netes grans i se li passa el temps amb les feines diàries que comporta la vida quotidiana. “També m’agrada el ball com la meva germana, les sevillanes, anar d’excursió”.

L’Encarna està molt més tranquil·la des de que es va jubilar als 65 anys. “Ara faig coses que em fan sentir bé”, com cursos d’informàtica, participar en la plataforma ciutadana de sanitat, fer activitats al casal, etc. “Vaig a Barcelona de tant en tant i passejo cada tarda per Rubí”, tot i que reconeix que darrerament té por de la velocitat que agafen alguns patinets elèctrics pel carrer.

La Mercè camina cada dia, llegeix molt i surt molt amb la seva amiga, tot i que reconeix que des que falta el seu marit, ara fa tres anys, el ritme de vida tant actiu que portava amb ell ha canviat. “Sortíem i viatjàvem molt, m’ha costat una mica acostumar-me a aquest altre ritme de vida”.

El Miquel presideix el consell de la gent gran de Rubí. “La riquesa que hi ha en el consell et fa estar molt actiu per poder cobrir totes les propostes que es fan. Representaré a Rubí en el proper Congrés de Gent Gran i estic molt engrescat”.

“Faig de tot menys gimnàstica”, afirma la Felisa. Pel que fa al Lorenzo, cada matí es lleva a les 5 del matí, es posa la ràdio i ajuda a aixecar-se a la seva dona, que està operada de la vista. “Li porto l’esmorzar al llit i no la deixo que s’aixequi fins que no li poso les gotes. Després me’n vaig a comprar el pa, al Condis o a la bodega. A la tarda me’n vaig amb la meva dona a fer un parell de quilòmetres”, explica.     

Per últim, els hi preguntem quina és la lliçó més important que han aprés de la vida. La Felisa creu que “paciència”, el Lorenzo pensa que “l’error més gran que hi ha és crear fronteres. He estat a molts països i tot és igual, hi ha bons i dolents a tot arreu. Respecte i educació”.

El Miquel evoca les seves converses amb els joves, quan els hi diu “jo tinc molt de passat i poc futur, tu en canvi, tens molt de futur i poc passat. És una manera d’entendre’ns”.

La Neus pensa que a la vida hi ha moltes etapes i que quan s’està vivint una de dolorosa cal pensar en les coses bones que també té. “Fa catorze anys que visc sola perquè el meu marit va morir i no per això dic que la vida no val res”, conclou.

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?