Al maig, comunions

Era costum que el nen o la nena es veiessin obligats a fer una autèntica processó per cases de parents, coneguts i veïns per repartir les seves estampetes i anar rebent els obsequis tradicionals

El mes de maig, en plena primavera i passada la Setmana Santa, és l'època en què s'acostumen a celebrar les primeres comunions, la primera vegada que una persona batejada combrega durant una Eucaristia, un dels sagraments de l'Església Catòlica. No és pas la meva intenció fer-ne una dissertació religiosa, sinó centrar-me en l'aspecte més profà d'aquest ritual al Rubí i, per extensió, al nostre país d'ara fa cinquanta anys i anterior.

Podríem parlar de tres elements cabdals: el vestit, la fotografia i el recordatori. En primer lloc, la indumentària escollida busca que el nen o la nena s'assemblin el màxim possible a un adult: els nens, amb americana i corbata o bé amb l'inefable uniforme de mariner. Les nenes, en canvi, com autèntiques núvies. Evidentment, el pas del temps i els nous aires de l'Església també hi han influït decisivament: de l'Església sortida del Concili Vaticà II en van sortir uns vestits molt més austers que recreaven el vestir de frares i monges. Però tal com van parodiar Teresina S.A. el Sissí emperadriu es tornà a imposar.

Retrat de primera comunió de Joana Soteras al conegut estudi fotogràfic Vilardell. La fotografia és d’un cop acabada la guerra, no obstant, el cartró és antic: hi figura, en català, l’adreça amb el nomenclàtor de la República.

  

A casa nostra, fins als anys cinquanta, anar al retratista era tot un esdeveniment. El dia de la primera comunió era una ocasió idònia per immortalitzar per la posteritat. En molts casos, l'única imatge que tenim dels nostres avantpassats en la seva infantesa és el retrat de la comunió. I precisament aquesta fotografia va lligada a un altre document: el recordatori que certifica l'administració del sagrament. Aquests podien ser de moltes mides, diplomes grossos per ser emmarcats i penjats a la paret o bé petites estampetes amb el nom del nou combregant. Era costum que el nen o la nena es veiessin obligats a fer una autèntica processó per cases de parents, coneguts i veïns per repartir les seves estampetes i anar rebent els obsequis tradicionals: uns coberts de plata, un missal de nàcar, una nina...

Recordatori de la primera comunió d’Ignàsia Dachs. Encara que la tinta s’ha esvaït força, s’hi pot llegir que fou celebrada el 15 de maig de 1874 a l’església de Sant Pere de Rubí.. FONT: Enric Escofet i Xercavins

  

No hem d'oblidar, però, que Rubí comptava amb una important comunitat protestant que, tot i compartir l'esperit simbòlic dels sagraments, no comparteixen el significat de canvi d'estat que en fa el catolicisme. I també hi havia una forta tradició republicana anticlerical, que excepte en els casos més radicals o bé perquè el règim polític no ho permetia, continuava passant per l'Església per als batejos, comunions i casaments.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.