Subscriu-te al butlletí
WhatsApp
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Telegram
TikTok
Catalunya viu un augment preocupant dels acomiadaments col·lectius. Durant el primer trimestre de 2026, els expedients d'acomiadament col·lectiu han afectat 1.874 persones: un 53% més que en el mateix període de l'any anterior. Els expedients també han crescut un 34%. Xifres que, darrere la fredor de les dades estadístiques, comporten patiment, angoixa i fan trontollar projectes de vida a mida que el teixit econòmic i social del territori s'afebleix.
El fenomen està afectant de forma molt significativa el sector serveis, que concentra el 69,2% dels expedients d'acomiadament col·lectiu registrats entre gener i maig. Però l'afectació també és important en altres sectors tradicionalment molt importants per a l'economia catalana com ho és la indústria i l'automoció que viuen processos de concentració, externalització o trasllat d'activitat que es tradueixen, massa sovint i amb excessiva facilitat, en acomiadaments. De fet, les causes productives són les invocades en l'acomiadament del 51,9% de les persones afectades per extincions col·lectives, superant clarament els expedients en què l'empresa invoca causes econòmiques.
Hi ha acomiadaments col·lectius que responen a crisis reals, i negar-ho seria irresponsable. Però no és menys irresponsable presentar-los tots com una conseqüència inevitable de les dificultats econòmiques. Molt sovint, els expedients formen part d'estratègies corporatives de concentració de la producció, deslocalització o externalització dissenyades per elevar rendibilitats, reduir costos i expandir marges de benefici. Es tanquen centres plenament operatius i rendibles, es trasllada l'activitat a altres territoris i es prescindeix de la plantilla mentre el grup empresarial manté —o fins i tot millora— els seus resultats. I ho fa amb les enormes facilitats que la legislació vigent els atorga.
Que una empresa o un grup obtingui beneficis no exclou, per si sol, l'existència d'una causa productiva o organitzativa. Però tampoc pot convertir qualsevol decisió de negoci en un motiu suficient i vàlid per destruir llocs de treball. Les causes han de ser reals, actuals, concretes i degudament acreditades, amb una relació clara amb els acomiadaments. L'aspiració de guanyar més no pot equivaldre al dret d'acomiadar més fàcilment. I, quan hi ha alternatives viables, la destrucció d'ocupació no pot ser la primera ni l'única resposta.
Encara és més greu quan són empreses que han rebut ajuts públics o suport institucional per consolidar activitat i ocupació les que acaben reduint dràsticament les seves plantilles. Els recursos públics no poden servir per sostenir estratègies privades de desinversió. Cal transparència sobre les ajudes concedides, condicions efectives de manteniment de l'ocupació, mecanismes de control i, quan s'incompleixin els compromisos, obligacions de reintegrament.
Les successives reformes laborals han desequilibrat aquest terreny de joc. Des de 2012, els acomiadaments col·lectius ja no requereixen autorització administrativa prèvia. L'empresa obre un període de consultes, però, si no hi ha acord, pot adoptar unilateralment la decisió, sotmesa després a control judicial. A més, es mantenen causes d'acomiadament àmplies i unes indemnitzacions que, en molts casos, no actuen com un veritable fre. El resultat és que la negociació esdevé decisiva, però les plantilles hi arriben en una posició molt desigual si no disposen d'informació, suport tècnic i organització col·lectiva.
Davant d'un acomiadament col·lectiu, organitzar-se no és una opció, és una necessitat. Cal constituir o reforçar la representació de les persones treballadores, reclamar la documentació econòmica, productiva i societària rellevant, analitzar la realitat del grup empresarial i exigir alternatives: manteniment de l'activitat, recol·locacions, reduccions temporals de jornada, plans de formació o mesures que evitin extincions. I, quan no hi ha una causa suficient o el procediment vulnera drets, cal impugnar-lo judicialment.
La defensa dels drets individuals comença per la força col·lectiva. Un acomiadament col·lectiu no és una fatalitat: és una decisió empresarial. I les persones treballadores tenen dret a discutir-la, combatre-la i exigir que l'ocupació no sigui la variable d'ajust d'estratègies empresarials per protegir o incrementar beneficis a costa de les plantilles i del territori.
Afegeix TOT Rubí com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
