Qui governa a Rubí?

La resposta formal seria que governa una coalició entre el PSC i En Comú Podem. Si anem més al detall, fixem una mica més el focus en allò més mundà però també més concret, podríem fàcilment establir que governa la ciutat l'alcaldessa Ana Maria Martínez, amb un estil inequívocament personalista, fins i tot podríem dir populista. Aquesta política és qui capitalitza la major part de l'acció de govern, una opció populista no compartida per molts però acceptada i acatada per socis i subalterns.

Però la realitat, més enllà de l'aspecte formal o concret, és que aquesta ciutat la governa la conjuntura. Ja des del mandat anterior, amb estructures formals molt més exòtiques, (per ser benevolent ) suport de trànsfugues, no adscrits (una pila...) la característica essencial va ser la manca de planificació i, el que pot ser més greu, la manca de projecció de model de ciutat. Una praxi política que des de l'oposició es va definir com a "fum i titulars". No deixa de ser paradoxal que aquesta definició la formulés el portaveu de qui avui avala i participa d'aquesta pràctica.

Però que és "fum i titulars"? "Fum i titulars" és governar la inèrcia, el dia a dia, capejar els diferents temporals, apedaçar sempre que es pot les mancances estructurals d'una ciutat sense projecte. Mancances tan variades com la manca de polítiques actives d'habitatge, com la manca de manteniment dels equipaments públics (cada vegada que plou dos dies seguits... esglai!), la situació de moltes entitats, problemes de mobilitat o el cas paradigmàtic dels abocadors...Per parlar només d'alguns aspectes.

Però "fum i titulars" també és com distreure el públic de la inoperativitat, és el model de resort barat. Ciutat dormitori, com als 80, sí; però amb festa variada, una ciutat on res arrela però on cada cap de setmana pots fer alguna coseta; festa de la cervesa, festa del vi, Los 40, el túnel de llums... Però mentrestant un teatre municipal sense programació accessible, una manca de suport endèmica a la creació cultural o un abandonament a les entitats de lleure... fàcilment trobarem la percepció generalitzada en la ciutadania de la manca de retorn d'uns tributs, això sí, per sobre de l'entorn. Uns impostos que no es tradueixen en espais per practicar esport (trobar una porteria per jugar a aquesta ciutat pot ser francament difícil) en unes zones verdes mínimament mantingudes o en carrers accessibles, amb voreres suficients i en bon estat per passejar.

"Fum i titulars" és no poder garantir oferta lúdica en el període de vacances però destinar gairebé mig milió d'euros a les llums. També ho és atacar a partits i entitats davant de la demanda de transparència envers la situació dels abocadors. Panem et circenses, que deien els romans.

L'improvisació que et condueix a ser referència de gestió nefasta de la convivència en abraçar en campanya el discurs de la ultradreta, criminalitzant aquells més dèbils, a qui les institucions haurien de vetllar per protegir. Discurs d'odi envers nens...

La inacció es fonamenta en aquesta capacitat de trilero per distreure amb focs d'artifici mentre se serveix licor de garrafa i canapès freds. Però sobretot, en la seguretat de comptar amb dos elements estructurals: el primer, un vot captiu i acrític. El vot estructural, aquell que vota per inèrcia, el vot que no tindrà voluntat d'informar-se, i molt menys de qüestionar.

Íntimament lligat aquest vot captiu, el segon element: l'omertà, el silenci i la complicitat d'aquells que, podent ser part de la solució, decideixen blindar el problema. Els comuns, que abans qüestionaven, avui blanquegen. Treballen per una ciutadania cada vegada més submisa, cada vegada més acrítica i adormida. Una ciutadania de ciutat resort, sense voluntat per construir un demà, granges de vot fàcil alimentades pels mitjans generalistes.

I el més trist és constatar com l'omertà d'aquells que estaven destinats a ser agents de canvi genera en el rubinenc el desànim, la resignació. Cansats i callats, obedients, consolidant aquest "qui dia passa any empeny".

Mentre la ciutadania no tingui memòria els polítics no haurien de tenir vergonya.