A Guillem

Moments abans de veure "La mort de Guillem” de Carlos Marques-Marcet moltes coses s’arremolinen dins del cap. Expectativa, records fugaços d’una època que no és ben bé pròpia, però que va marcar l'imaginari de la generació en la qual he participat. La mort de Guillem em va agafar més pendent d’en Tomàtic i en Son Goku que del telenotícies, ja no tan així el seu judici i la impunitat posterior.

El que sí que va mantenir la seva història va  ser una presència explícita: les mencions, cançons d'Obrint Pas o les pintades; i sobretot, una d'implícita: la por. La mort de Guillem va ressonar durant molts anys, va ressonar amplificada per les veus ferides i trencades d’aquella transició modèlica regada de sang i de morts. Va amplificar-se amb els crits dels torturats de l’operació Garzón i tantes altres ràtzies sepultades en la memòria.

La mort de Guillem, com el recordatori puntual. Record que és millor no ficar-se en segons quins temes, la mort d’un jove valent catalanista i antifeixista com a senyal de final de trajecte. Els límits del que ens podem qüestionar i la crítica política. Signe en forma de la ganyota de l’àvia: en aquestes coses millor no posar-s'hi. La política i la crítica, recerca d’alternatives, millor si no van més enllà de la sobretaula. Aquell "vigila nen..." com a topall invisible. Autocensura, aprenentatge de qui ha rebut la bufetada contínua i sistematitzada d’un sistema hereu d’una ultradreta també anomenada feixisme. Un feixisme que va guanyar la guerra i va morir en un llit, va morir sí, però amb un impàs, que des del 39 fins al 75 va alliçonar a base de sang i hòsties la població. Població supervivent d’una guerra i un genocidi, supervivents aquells que per implicació, velocitat al travessar la frontera o sort no van acabar regant els vorals. Una població que durant anys va ser alimentada amb fam i por, població que sota els preceptes d’una doctrina política terrible va dominar cada aspecte de la seva quotidianitat. Perquè 36 anys de feixisme no poden ser mai innocus, perquè 36 anys de por i abús no poden deixar el subconscient nu de condicionament.

Sóc fill de la generació d’aquells que van respirar amb una constitució que havia de ser la llosa que sepultés aquells anys de feixisme, perquè la dictadura no va ser un període fosc d’un partit al govern, va ser la governança per la força d’aquells que fan de la seva autoproclamada superioritat patent de cors per l’explotació i expropiació d’aquells que perceben com dèbils, els vençuts.

Sóc fill d’aquells als que la tenebra de la dictadura se'ls va aparèixer cada vegada que  s’acostaven al límit d’allò que els cabdills percebien com a inapropiat, aquells que van viure la por del cop d’estat del 23-F o el muntatge del cas Escala. Recordatoris de fins on es podia arribar, ja ho deia la iaia: “no et posis en política”, la política com espai acotat durant 36 anys, amb una reserva directa a la via Laietana de torn.

La meva adolescència transità en paral·lel a la del judici de l'assassí de Guillem, la meva adolescència és temps d’estètica skin, de “pelaos” i feixisme banal però present. De pintades d’esvàstiques i “redades” i no poder sortir aquell vespre per no rebre, de rebre per parlar en català, de rebre per catalufo o per “guarro”, de rebre pel que toques.

Els anys van passar, per sort les modes i tendències van virar cap a referents no tan tòxics, però més enllà d’estètiques molt d’allò va sobreviure impregnant-ho tot. Més enllà de la ideologia, de la consciència feixista hem begut tant de les seves fonts que no ho hem vist venir. El feixisme que inunda el nostre vocabulari, el nostre humor. El feixisme que inunda la nostra percepció i visió; equiparar antifeixistes amb feixistes, reduir la resistència a baralles de bandes o de bar. Tolerar i participar del masclisme cruent que porta al fet que cada any les estadístiques de dones assassinades creixin, mentre altres torturades esperen el seu moment, no per una qüestió de temps, sinó per una qüestió de centímetres.

El feixisme en el qual ens hem banyat i crescut ens permet no qüestionar els CIEs mentre criminalitzem les okupacions de pisos buits. El feixisme del qual hem menjat facilita que l'alcaldessa d’un poble obrer criminalitzi i estigmatitzi nens i nenes amb un discurs d’odi i pocs dies després revalidi mandat amb l’aval d’aquella esquerra que havia de ser tomba i no part del feixisme. Vox és a les nostres institucions, però l’extrema dreta mai ha deixat d’estar present en elles i, sobretot més greu, mai ha estat fora del tot dels nostres caps.

A pocs moments abans de veure "La mort de Guillem” de Carlos Marques-Marcet la convicció que els seus assassins van guanyar és gairebé tan forta com la que resistirem fins a caure.

Antifeixisme sempre, la lluita continua.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.