Russos per la independència

La ment fa estranyes associacions d’idees i aquests darrers dies, en sentir les notícies sobre l’absurda intervenció militar russa en suport de la independència de Catalunya, he recordat una anècdota personal, que m’agradaria compartir. Aquesta petita història té a veure amb els suport de la població russa a la independència d’Estònia.

Necessito començar per dir que des de fa 15 anys treballo per a la Comissió Europea en la cooperació amb els països veïns a la frontera externa de la Unió, des de la Marroc a Rússia, passant pel Càucas, la qual cosa m’ha permès tenir el privilegi de viatjar sovint a països d’independència recent.

Aquesta anècdota comença a Narva, una ciutat estoniana fronterera amb Rússia, on hi vaig fer una reunió fa uns anys. En acabar vaig tornar en cotxe a Tallinn (capital d’Estònia) amb la Margarita, una funcionària del govern estonià. La Margarita és russòfona i em va explicar la seva experiència del moment de la independència. Aquell dia, els seus pares l’havien dut a visitar uns parents prop de Leningrad (actual Sant Petersburg), quan van sentir per la ràdio que Estònia havia proclamat la independència. Ells vivien a Tallinn, de manera que el seu pare els va aixecar a tots de taula, van pujar al cotxe i van tornar corrents a casa, “no fos cas que tanquin la frontera i ens hàgim de quedar a Rússia”.

En Piotr ho tenia clar, tot i ser rus de naixement i d’identitat, i sabia que la seva família tenia un millor futur a una Estònia independent que a les restes d’un imperi en decadència. Ell sabia que tant ell com els seus fills podrien guanyar-se millor la vida i tenir un nivell de benestar superior com a ciutadans estonians. Aquesta família, com tantes d’altres que representaven el 30% de la població, no van dubtar a quedar-se, però tampoc van renunciar a la seva identitat. Avui la Margarita té la seva pròpia família i segueix mantenint aquesta identitat, però alhora, treballa convençuda en el govern estonià per la cooperació amb el seu país veí, d’on els seus pares són originaris.

En la meva opinió, aquest és el pas que cal reforçar en el procés de construcció de la República Catalana. Catalunya és avui gresol de moltes cultures, no només la catalana i l’espanyola, també la magrebina, l’argentina o la senegalesa. Hem d’aconseguir que tots els ciutadans s’adonin que plegats podem construir un futur millor sense que ningú renunciï ni a la seva identitat ni a la seva llengua. Especialment a l’entorn metropolità de Barcelona, el gran repte de l’independentisme és fer un esforç d’empatia i arribar a la gent que viu en la bombolla mediàtica espanyola i fer-los adonar, com en Piotr, que un país petit que prengui en mà plenament la capacitat de decidir, amb encerts i amb errors, serà capaç de proveir un futur de millor justícia social i prosperitat econòmica, en bona relació amb l’antic imperi.

A Rubí ja en tenim, però necessitem més andalusos per la independència, més equatorians per la independència, més marroquins per la independència. Parlem-hi!

Большое спасибо! 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.