Anàlisi crítica del primer any de desplegament de la nova llei de Mecanismes de Suports
Fa poc més d'un any que entrava en vigor la Llei 8/2021 i el decret llei 19/21 en virtut dels quals es començava a aplicar una reforma en matèria de legislació civil i processal per a les persones amb discapacitat, dotant-les de més autonomia i drets i prohibint explícitament les incapacitacions. Una llei, per tant, que pretén que les persones amb discapacitat tinguin veu i siguin escoltades en la identificació de les seves necessitats. Durant aquest mes, que se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental (10 octubre) convé fer repàs de què ha suposat el desplegament d'aquesta nova normativa i sobretot del que encara resta pendent.
D'entrada cal dir que la llei, que de facto suposa un canvi de paradigma abismal (no permet, com s'anava fent, incapacitar algú i aposta per un procés de provisió de suports per a la persona que els necessiti), es va desplegar el mes de setembre de l'any passat sense la suficient informació prèvia ni a famílies ni a associacions de persones afectades, ni tampoc de cara als operadors jurídics o professionals involucrats en aquests processos. Per més respectuosa que sigui una legislació cal una societat receptora preparada per assumir la voluntat de la norma si el que es vol és avançar. No fa tant de temps que es parla obertament de salut mental. Això i la manca de recursos per a fer-la viable, així com la poca inversió en el tercer sector (només un 3% més que en els pressupostos anteriors per a 2023) són i han estat esculls des del primer dia de la nova llei.
Des de Col·lectiu Ronda volem que els familiars i col·lectius de persones amb discapacitat entenguin millor la norma i coneguin de prop l'objectiu de la nova llei, que no és altra que posar a disposició de la persona afectada els mecanismes necessaris per exercir la seva capacitat en termes d'igualtat i proveint si cal, de figures de suport que poden tenir funcions assistencials o representatives. Sempre que es pugui la llei prioritza les mesures triades per la mateixa persona.
La nova legislació, també inclou dos articles transcendentals que preveuen els ajustos que cal fer en els processos en què participa una persona amb discapacitat, per adaptar el lèxic, permetre la comprensió i l'entesa i tenir l'acompanyament necessari en el procés, introduint a més la figura del facilitador. Un procés que encara està sent lent dins els tribunals.
Amb relació al procediment judicial, la llei no preveu d'entrada que el procés de provisió de suports per a la persona amb discapacitat es pugui fer amb totes les garanties, és a dir, amb advocat i procurador, en determinar que és voluntària la seva designa. Això a la pràctica suposa que moltes persones accedeixen sense representació i només en alguns jutjats d'ofici s'està oficiant al Col·legi d'Advocats perquè es nomeni un defensor judicial. El mateix passa amb la resta de persones legitimades per iniciar el procés. En aquest punt l'assessorament jurídic és un acompanyament essencial. De nou, la bretxa econòmica en un col·lectiu vulnerable no ha estat protegit per la llei.
Podem dir que, amb tota la bona intenció i amb l'objectiu de prioritzar l'exercici autònom de les persones amb discapacitat els processos han deixat de ser paternalistes, si bé la llei ha caminat cap a una certa estigmatització dels entorns propers i familiars.
A Catalunya, a més, el Decret 19/21 (que fa una revisió transitòria per adaptar la norma catalana a la nova Llei) desenvolupa la constitució de la figura de l'assistència, introduint com a novetat la constitució notarial, si bé, remet a les normes de la tutela i curatela per la seva execució i demana que l'exercici es faci respectant les normes de la Convenció internacional de drets de les persones amb discapacitat, cosa que per una persona no relacionada amb els conceptes jurídics és una entelèquia i requereix de nou un assessorament professional per entendre les obligacions i deures del càrrec. Caldrà veure com es resol aquesta figura a la reforma integral que es farà del codi civil català. Igualment, persisteixen altres figures de suport, però amb canvis importants, sobretot en la del guardador de fet, que es converteix en una figura informal, si bé està sent aplicada en determinats jutjats també de forma incorrecta, constituint-la judicialment.
Pel que fa al procediment judicial, aquest exigeix proves preceptives obligatòries com l'informe pericial mèdic, l'informe que fa el metge forense adscrit al jutjat a través d'un reconeixement. Durant la pandèmia es feien de manera sistemàtica per videoconferència i encara ara se'n fan, inclús alguns sense entrevista amb la persona i partint únicament de la documentació mèdica que es disposa i d'altres no valoren les habilitats de la persona. La nova llei preveu i vol precisament que la persona amb discapacitat comparegui i participi de la «taula rodona», per dirimir quins suports necessita, però actualment les sales de tribunals tenen un format de judici que dista de la pretensió legal.
Cal doncs que la nova llei plantegi una homogeneïtzació en els criteris per la seva aplicació i desenvolupament per generar una sensació de confort tant en els actors judicials com en les associacions de persones afectades i famílies. Posar els mitjans necessaris per a formar professionals i tenir més recursos especialitzats és clau i necessari per fer possible que aquest canvi normatiu sigui un canvi social real. I que sobretot permeti a les persones amb discapacitat ser subjectes de ple dret.