Quan el temps és determinant: dret a indemnització davant el diagnòstic tardà d'un ictus

Quan una persona pateix un ictus, la rapidesa en la detecció, diagnòstic i tractament de la patologia és absolutament essencial. Del temps que transcorri entre l'aparició dels primers símptomes i l'aplicació dels tractaments clínics adequats, pot dependre en gran mesura que els efectes i les seqüeles de l'ictus siguin més o menys greus o, fins i tot, que es pugui evitar la defunció de la persona. Però què passa quan aquest diagnòstic és excessivament lent o no arribar a produir-se mai? Podem parlar d'una mala praxi mèdica i, per tant, de l'existència de responsabilitat per part del sistema sanitari? 

  Demana cita, ara!

A l'Estat espanyol, més de 100.000 persones pateixen anualment un ictus i prop de 25.000 perden la vida a conseqüència d'accidents cerebrovasculars, esdevenint una de les principals causes de defunció, especialment entre les dones. I en tots aquests casos, tal com dèiem, el temps de reacció és una variable transcendental, que pot determinar la diferència entre una bona recuperació funcional o una discapacitat permanent, que pot arribar a ser molt severa. És per això que des de fa anys el sistema sanitari ha adoptat l'anomenat «Protocol Ictus», un circuit d'actuació urgent que coordina tots els nivells assistencials (emergències, atenció primària, hospitals, i unitats especialitzades). Això garanteix una resposta ràpida i homogènia davant qualsevol sospita de què una persona pugui estar experimentant un accident cerebrovascular amb l'objectiu que no passin més de 60 minuts entre el moment que una persona reporta els primers símptomes i comença a rebre el tractament adequat. Quan això no succeeix i el sistema sanitari no compleix amb les disposicions d'aquest Protocol, pot generar-se una responsabilitat i, per tant, el dret a ser indemnitzat per part de qui no ha rebut l'atenció adequada.



Pèrdua d'oportunitat terapèutica



Des del punt de vista del Dret, els professionals sanitaris tenen el que es coneix com una obligació de mitjans, però no pas de resultat. És a dir, no se'ls pot exigir que la seva actuació conclogui sempre assolint l'objectiu terapèutic desitjat, però sí que és exigible que actuïn en tot moment amb diligència, coneixement i atenent els protocols establerts, seguint i respectant els estàndards professionals. En el cas d'un ictus, per exemple, la responsabilitat professional neix quan es pot concloure que de la tardança injustificada en diagnosticar-lo o de l'incompliment del qual disposa el Protocol Ictus s'ha derivat una disminució de les oportunitats terapèutiques. És a dir, no cal acreditar amb absoluta certesa que una intervenció precoç hauria evitat el dany, sinó demostrar que la demora ha privat el pacient d'una possibilitat real de millora o de reducció de les seqüeles. 

Un cas recent ho exemplifica amb claredat. A instàncies de Col·lectiu Ronda, un jutjat de Barcelona ha condemnat el sistema públic de salut a indemnitzar un pacient que va patir un ictus diagnosticat amb gairebé 24 hores de retard, tot i haver-se activat correctament el protocol en el centre d'atenció primària on va ser atès en un primer moment. La resolució considera que aquesta demora va impedir l'accés dins dels marges temporals d'eficàcia a tractaments com ara la fibrinòlisi o la trombectomia, fet que constitueix una pèrdua d'oportunitat terapèutica i fonamenta la responsabilitat patrimonial de l'administració.

Aquest tipus de situacions no són, malauradament, del tot excepcionals. Malgrat que són moltes les persones que han salvat la vida gràcies al Protocol Ictus, també existeixen nombrosos casos en què el Protocol no s'ha aplicat correctament, bé sigui per la demora en identificar els símptomes, no practicar les proves diagnòstiques necessàries o no actuar dins dels temps que estableixen els protocols.

Des d'una perspectiva jurídica, això es tradueix en el fet que hi ha responsabilitat quan l'actuació sanitària s'allunya dels estàndards exigibles i aquesta desviació té una incidència negativa en les possibilitats de recuperació del pacient. No cal, per tant, una certesa absoluta sobre el resultat final, sinó acreditar que s'ha reduït de manera significativa una expectativa raonable de millora.

  Demana cita, ara!