Subscriu-te al butlletí
WhatsApp
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Telegram
TikTok
La Llei de Segona Oportunitat va néixer amb la finalitat de permetre que les persones físiques insolvents puguin començar de nou, sense carregar amb deutes impossibles d'assumir. No obstant això, la legislació vigent estableix, com a regla general, una limitació molt rellevant que afecta el crèdit públic, és a dir, els deutes que es puguin tenir amb Hisenda o la Seguretat Social. Aquests deutes no són plenament exonerables i només es poden cancel·lar dins uns límits:
- Fins a 10.000 € amb Hisenda
- Fins a 10.000 € amb la Seguretat Social
I el càlcul d'aquest límit tampoc és senzill. La norma estableix que els primers 5.000 € amb cada organisme es poden exonerar íntegrament i el que superi aquests primers 5.000 € es podrà exonerar en un 50%, però amb un límit global de 10.000 € (incloent-hi els primers 5.000 € exonerats). La resta, en cap cas, serà exonerable i s'haurà de satisfer íntegrament, si bé l'Administració permet un fraccionament excepcional quan s'ha superat un procediment concursal.
Aquest és el marc normatiu general, però des de l'aprovació de l'actual Llei, el fet que la cancel·lació d'aquest tipus de deute fos només parcial, sense la possibilitat d'una cancel·lació total, s'ha identificat com un dels principals obstacles per tal que el mecanisme de segona oportunitat sigui veritablement eficaç.
La influència del dret europeu
Diferents tribunals espanyols s'han adreçat al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) per aclarir si aquesta limitació era pertinent i s'ajustava a la legislació europea de la qual deriva el nostre sistema de segona oportunitat. En resposta a una d'aquestes consultes, el TJUE va resoldre que, tot i que els Estats poden excloure determinats crèdits —com els públics— de l'exoneració, aquesta exclusió ha de ser proporcionada i no pot desvirtuar l'objectiu de la norma, que és permetre una autèntica reinserció econòmica.
A partir d'aquesta doctrina, diversos òrgans judicials espanyols van entendre que això els hi permetia analitzar cas per cas si l'aplicació estricta del límit legal resultava o no compatible amb l'esmentat principi de proporcionalitat i si podia estar justificat flexibilitzar els límits establerts per la norma espanyola, donant peu a algunes sentències que exoneraven crèdit públic per sobre dels límits estipulats.
El Tribunal Suprem es pronuncia: doctrina de febrer de 2026
El passat mes de febrer de 2026, el Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem ha dictat per primera vegada diverses sentències que clarifiquen com mai fins ara l'abast de l'exoneració del crèdit públic. En aquestes sentències, el Tribunal Suprem ha validat en termes generals el redactat legal d'aplicació dels límits esmentats (i, per tant, desacredita les interpretacions fetes per tribunals menors, que havien despertat certa esperança de millora), però també s'ha pronunciat sobre altres elements controvertits de la norma:
- El límit de 10.000 € s'aplica per a cada creditor públic individualment. Això significa que si el deutor té deutes tant amb l'Agència Tributària com amb la Seguretat Social, pot exonerar fins a 10.000 € davant de cadascuna d'elles.
- Els crèdits públics subordinats són exonerables en la seva totalitat. Determinats crèdits públics —com certes multes, recàrrecs o interessos de demora que la Llei Concursal classifica com a subordinats— queden exclosos de la limitació de 10.000 € i es poden exonerar íntegrament.
- La limitació s'estén a tots els organismes públics creditors. El Tribunal Suprem confirma que el límit s'aplica no només a l'Agència Tributària estatal i la Seguretat Social (que són els que esmenta la Llei), sinó a qualsevol administració pública creditora (Hisenda autonòmica, municipal, etc.), evitant diferències injustificades. Aquest aspecte és rellevant, atès que a Catalunya en cap cas s'exoneraven deutes amb Ajuntaments o la Diputació.
Així doncs, la doctrina recent del Tribunal Suprem posa fre a les interpretacions més generoses de tribunals inferiors que havien vist en la jurisprudència del TJUE, una via per entrar a valorar en casos concrets si la manca d'exoneració del deute públic suposava un impediment insuperable per tenir realment una segona oportunitat, però regula, i en alguns casos millora, les interpretacions més restrictives que havien fet altres tribunals.
